Pintar les sensacions del vi
"L'avi Miquel em va ensenyar a estimar objectes que la gent arraconava. Era sastre d’ofici amb aficions d’antiquari”. L’artista multidisciplinària Fina Veciana pinta i crea impregnada del seu tarannà. “Els objectes antics i de rebuig em donen més caliu que qualsevol cosa nova. Ho vaig aprendre del padrí”, afirma. Va estudiar pintura mural a l’Escola d’Art de Tarragona durant cinc anys i els primers encàrrecs d’aquest any la connectaran de nou amb el muralisme. “El més important és el sisè any”, recorda que li va dir un professor seu. I ella el va dedicar a educar-se en l’art del collage. “De ben petita ja portava una llibreta a la mà. «Hi apunto les meves idees», li deia a la mare”. Els papers de regal i de sugus eren inevitables a les seves creacions més prematures. Ara ho són els llibres de vell que salva de la biblioteca de l’avi o compra quan viatja a l’estranger. Sobre Cel de tardor d’Estanislau Torres ha creat el calendari del 2024.
El setembre el reserva cada any per al vi amb motiu de la verema. “El veig com un regal. Complementa els estats de caliu a casa que són la meva base i que descric a través de l’art. El vi és un potenciador de l’ambient de quietud i d’entusiasme. Té un ritual propi, com el del te. T’obre els sentits amb colors, gustos i olors”, resumeix amb fascinació. “Prefereixo més pintar el que em desperta el vi, que fer-ho amb vi, tot i que alguna vegada ho he fet”, comenta. I mostra peces innumerables que guarda a l’estudi lluminós de Reus que habita, on el vi hi té una petjada delicada, acolorida i consistent. Les resol sempre amb un text inspirador: “Terrabastall de feromones”, “Efervescència circular”, “Glops suaus de records intensos”, “Foc al paladar”. “El vi són sensacions molt directes que plasmo de manera molt espontània, i per això tinc obres sobretot de petit format”, diu. Pinta sobre papers, teles o fustes. I a la tècnica del collage hi suma l’habilitat de combinar acrílics, sanguines, aquarel·les, tintes i nogalina. Un univers delicat i sensitiu, ple de matisos, els mateixos que ha descobert en el món del vi.
Fina Veciana és l’artista reusenca dels cors, dels batecs, dels temples, de la vida petita i de les frases encerclades als llibres que regalen confiança, com el “camina a poc a poc. És l’hora tèbia. L’hora que tot, la gent, el sol, l'aire, els núvols, tot es desplaça mandrosament...” de Cel de tardor, que guarda per a una futura exposició.
L’art el combina amb altres professions fins al 2019. Fa un salt al buit just abans de la pandèmia que, inevitablement, li va anar bé, perquè va saber llegir la necessitat de crear bellesa a través de l’art. Va ser un temps creatiu i gratificant que avui perdura.