Si ara crido “¡Quieto todo el mundo!” segur que sabreu de què parlo. No, no és de l’abstenció a les pròximes aragoneses. Us en faig cinc cèntims: estava a una cafeteria de Lleó mirant la tele quan m’he ennuegat amb la torrija. Perdoneu la castellanada, veig que s'ha de dir la torrada de Santa Teresa, però em semblava una blasfèmia contra la fundadora de les Carmelites. El motiu de l’ensurt és que per la tele he vist el Pau Ricomà sent entrevistat... a un programa sobre el 23-F! M’he fregat els ulls i m’he apropat a l’aparell. Cony, tu, que sí, que era ell! Què hi feia el nostre Pau al cop d’estat d’ells? No calia... si ja hem tingut el nostre (diuen, diuen, diuen). Era presentat com un català que passava per allà quan el Congrés era la cafeteria de Pulp fiction. He pensat que dirien que va ser alcalde, i que Ruben Hood li va treure la vara. Però no, com si dir que vas ser un batlle republicà fes que el programa perdés milions d’espectadors.
Mentre Ricomà explica quan va participar en la sèrie Mash a Madrid, us faré una confessió: jo llavors feia la mili a la caserna de la URV, i també vaig haver de dormir aquella nit amb el fusell a la mà. No sabia de què anava, pensava que era perquè jo era de Reus. He observat un fenomen que no sé si vosaltres també heu experimentat: tothom en aquest món va estar davant el Palacio de la Moneda, a Xile, el 1973; l’11- S a Nova York i a l’última corrida de José Tomás a la Monumental. Sí, ara els que van ser-hi critiquen la tauromàquia, tenen un cotxe elèctric i es foten una bona llonganissa. Ara que parlo de botifarres, ja sabeu que la cantonada del BonÀrea, allà pel carrer López Peláez, s’ha dignificat. No ho dic perquè hi estigués ubicada la caserna de la Guàrdia Civil, sinó perquè han posat bancs i ara, quan tornes a casa amb les bosses dels de Guissona, pots seure a contemplar una dona –o home, o doni o dònut– que rega les plantes on abans hi havia el despatx d'un teniente coronel que no era Tejero. Ell tenia el despatx a la plaça de la Font, vull dir el Ricomà, no el del tricorni. Sigui com sigui... sempre Pau.
