Tots Sants s'ha barrejat a Catalunya i en molts altres indrets amb el Halloween; els petits, i també els grans, prefereixen disfressarse de mort vivent o esquelet abans que de castanyera. Ho entenc. No és tan atractiu un mocador al cap, una camisa blanca i una faldilla de quadres que un maquillatge que fa por, suc de tomàquet per simular sang o vestuari més cenyit i modern.
Durant la nit de Halloween, hem normalitzat que els nostres infants s’omplin la boca de la mort perquè ho veiem com un joc, però quan és el moment d’afrontar una pèrdua ens costa expressar que la mort forma part de la vida i, llavors, parlar-ne obertament amb ells se’ns fa difícil. Per sort, des de fa alguns anys és recorrent trobar bibliografia i cançons que tracten el dol, cosa que ens facilita, als adults, poder parlar d’un tema que quan som petits ens intenten estalviar: perquè fa mal, perquè genera tristor i perquè assimilar la pèrdua d’un ésser estimat és un procés. De grans ens capfiquem a educar els infants per a la vida i no els eduquem en la pèrdua i en el dol. Per això, crec que hem de normalitzar parlar de la mort. Explicar-los que, quan algú marxa, mentre se’l recordi serà amb nosaltres; que pensem en els moments bonics que hem compartit, i que ens podem permetre estar tristos i enyorar aquesta persona que ha viscut al nostre costat. Parlem-los de la mort pensant en l’amor que hem dedicat a aquells que ja no hi són, i d’aquesta manera podrem seguir vivint acceptant que viure també és morir.
