L’octubre de l’any 2018 vaig començar a escriure articles d’opinió en aquest suplement. El primer dels meus escrits anava dedicat a la celebració de l’any de la votació al referèndum d’autodeterminació i fins avui, un cop al mes, potser amb alguna pausa, he escrit en quatre línies la meva opinió de temes tan diversos com el reciclatge, la política municipal, la psicologia, la maternitat, sobre el món literari i tants d’altres. No m’ha sigut senzill posar en paraules el que em passa pel cap, ni tampoc sintetitzar temes complexos. Però com a opinadora de tot he de dir que m’ho he passat molt bé i he après moltíssim.
Aquesta oportunitat m’ha ajudat a entendre una mica més com veig el món i a posicionar-me sobre alguns temes quotidians. “El pòstit” no ha tingut cap més pretensió que compartir amb totes les lectores i lectors que llegiu aquesta columna el meu punt de vista sobre allò que ens toca de prop. Avui poso fi a aquesta experiència que m’ha permès esplaiar-me com he volgut sense cap mena de restricció i que m’ha ajudat a resumir i ordenar pensaments de temes que em preocupen i ocupen. No és senzill el fet d’opinar perquè tinc la sensació que corres el risc d’ofendre, però, de la mateixa manera, pots fer reflexionar sobre allò que potser passa desapercebut. M’agradaria haver-ho aconseguit. Vull donar les gràcies als que heu confiat en mi per deixar-me aquest espai per dir-hi la meva i a tots vosaltres per dedicar el vostre temps a llegir-me.
