La normalitat de Kiribati

Quan arriba aquesta època, en què la canalla ja va a escola i som a les portes del canvi d’hora, sento dir sovint (amb alleujament) que ha tornat la normalitat. La paraula prové del llatí normalis i, curiosament, sorgeix al món de la construcció. Els picapedrers anomenaven així la progressió geomètrica amb la qual havien de col·locar les pedres amb escaire perquè encaixessin perfectament. El terme va derivar en la paraula norma i ha acabat definint, en clau sociològica, els comportaments socials regulats i/o majoritàriament acceptats. Per tant, com tot, la normalitat és sempre relativa i depèn de cada societat i moment. Però el que queda clar és que molta gent prefereix les normes i rutines a la certa anarquia i caos estivals.

Pensant en situacions d’anormalitat de debò, m’ha vingut al cap, no sé per què, la República de Kiribati. En aquest diminut arxipèlag del Pacífic hi viuen unes 100.000 persones, la meitat de les quals es concentren en una sola illa que només s’aixeca uns dos metres per damunt del mar (com la resta). Des de fa temps, han de lluitar força per obtenir coses que per a nosaltres són tan trivials com l’aigua potable, el menjar i els serveis bàsics. Però ara ho perdran absolutament tot. Si el nivell dels oceans segueix pujant com es preveu, el seu país quedarà submergit en uns deu o quinze anys. La seva rutina havia estat viure de la pesca i els cocoters, segur que molt modestament i amb dificultats, encara que sigui en un paradís tropical i amb poc estrès.

En els dies que ens toca viure, probablement, seran el primer exemple de com l’aigua del mar s’anirà empassant illes senceres i ciutats costaneres progressivament. Allí sí que tindrien motius per celebrar el retorn a la normalitat.