Hi ha dones que ho tenen clar des que van tenir ús de raó; d’altres que saben que no volen pel motiu que sigui. Si ho saben elles, què n’hem de fer els altres? Algunes esperen que el rellotge se’ls activi i, quan s'activa, no hi ha qui les pari; n’hi ha que ho fan perquè els sembla que toca; n’hi ha que ho intenten i no se’n surten; n’hi ha que no ho intenten però els arriba de rebot, i d’altres que no han tingut opció. Entre el ser mare o el no ser mare hi ha tantes possibilitats com dones al món.
Amb l’edat que tinc, a punt de bufar els trenta-sis, em tocaria ser mare? Què respons? Doncs segurament hi ha tantes possibles respostes com principis i valors de cadascú. Probablement, un dels primers pensaments que t’ha vingut al cap ha sigut que sí, que ja és hora, i no passa res. I sí, probablement si ho vull ser m’hauria de començar a posar les piles. I sí, penso constantment què em suposarà ser mare. I sí, tinc dubtes, però també hi ha alguna cosa que te’n fa tenir ganes, perquè si no ni jo escriuria aquest article ni tu estaries llegint-lo. Segurament t’ha vingut al cap que ja toca perquè la nostra societat ens ha marcat aquest destí com a dones, i d’això ens queixem. No totes volem, no totes podem, no totes tenim com a objectiu reproduir-nos, no totes volem renunciar a les nostres vides per dur-ne una al món, i quin món. No és un tema de blanc o negre. Els grisos importen, i tenim molta feina a fer.
