Entrevista

Ester Enrich Coma: "No m’interessa l'escriptura balsàmica. Vull provocar alguna emoció"

Escriptora

Ester Enrich
11/10/2022
5 min

AlcoverDesprés de 12 anys treballant com a educadora social, Ester Enrich Coma (Castellnou d'Oluges, 1986) va decidir canviar de rumb: va renunciar a la feina estable que tenia en un centre de menors de Valls i es va posar a escriure. I en el seu tercer llibre publicat, Pells, de Pagès Editors, ha rebut el premi 7Lletres, que concedeixen el Consell Comarcal de la Segarra, la Fundació Manuel de Pedrolo i els ajuntaments de Cervera i els Plans de Sió. Tal com avança en aquesta entrevista, aquesta escriptora ja prepara el seu nou llibre.

¿Deixar un contracte laboral per posar-se a escriure és tirar-se molt a la piscina, no?

— No em vaig tirar a la piscina, la piscina va aparèixer. Portava 12 anys treballant com a educadora social, vuit dels quals en un centre de menors a Valls, i és una feina que m’agradava i m'agrada. Però el 2013 vaig començar com a alumne a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i va arribar un punt que estava al centre de menors amb els xavals i pensava en la novel·la que escrivia, i quan escrivia la novel·la pensava en els xavals. I vaig pensar que això no és just, ni per un costat ni per l’altre. I vaig decidir concentrar la força i l’energia en l’escriptura.

I va deixar la feina d'educadora...

— Vaig agafar una excedència que havia de ser d’un any, però al cap de sis mesos em van començar a sortir un parell de feines que tenien a veure amb les lletres i al cap de poc vaig renunciar a l’excedència. Vaig estar un temps a l’atur estudiant com era això de ser autònom, vaig fer uns cursos i em vaig fer autònoma.

¿Una educadora descobreix que vol escriure perquè li agrada llegir o és que tenia alguna cosa per explicar?

— Jo soc conscient que vull escriure des dels 14 anys, però diria que des dels set que porto escrivint contes i històries. I evidentment que soc lectora, perquè és una de les dues formes bàsiques d’aprendre a escriure, l’altra és escrivint. Per més tècniques d’escriptura i converses que puguis compartir amb altres escriptors, al final és llegint i escrivint com s’aprèn. Però diria que van ser primer les històries que m’arribaven al cap que no pas el que jo pogués llegir.

El pas que vostè va donar recorda el canvi que viuen els personatges dels contes del llibre Pells. ¿Hi ha certa correlació entre la seva vida i la dels personatges, oi?

— Ui, molta. Hi soc bastant. Al 100% només hi surto en l’últim conte, el de Pells, que potser és el més eteri. En tots els altres hi ha una bona dosi de mi, però mai 100%. Hi ha una barreja del que he viscut jo i del que m'han explicat persones del meu voltant, persones properes. En el meu primer llibre vaig aprendre a escoltar-los i a fer-ho sense pensar que els respondràs, sense jutjar-los. I a partir d’aquí crear històries que parteixen tant de les seves vides com de la meva.

En alguns contes es respira una mica por, obsessió... ¿Això surt d’aquestes converses o ja tenia pensat presentar aquests personatges?

— La pàgina em demanava evocar aquelles converses. De fet, Pells enllaça amb el primer llibre que vaig escriure, Valentes i lliures. Quan vaig renunciar a l’excedència molta gent em deia que era molt valenta de deixar una feina estable i jo pensava que de valenta res. Aquesta paraula fins i tot m’incomodava. Valenta és la meva mare, que amb totes les malalties físiques que ha tingut surt cada diumenge a ballar; valenta és la meva amiga Marta, que se n’ha anat sola a Llatinoamèrica a voltar sola amb una motxilla a l’esquena... I d’aquí em va sortir la idea del primer llibre. Valentes i lliures. Valentes en minúscules i lliures en majúscules, més gran, perquè valentes ho són per les circumstàncies, però el que perseguien era realment ser lliures. Ella no pretén ser valenta, pretén ser lliure.

¿I aquests personatges porten al següent llibre?

— Mentre escrivia el primer llibre m’anava emmirallant en elles, en el moment de superació, però sobretot en el moment previ, quan una s’adona que allò que està vivint no encaixa amb el que sent o amb el que vol viure. I vaig començar a ser-ne conscient en diferents moments de la vida en què això m’havia passat i vaig fer com un clic. I aquest clic és el que he intentat transmetre en els contes de Pells: el moment en què cada una de les protagonistes s’adona que allò que viu no pot continuar així, ha de canviar. No vaig anar a buscar l’heroïna, sinó el moment de prendre’n consciència. Jo mateixa, al mes i mig d’haver deixat la feina d’educadora social, dormia millor, digeria el menjar i ja no em feien mal les cervicals. Tres coses que jo pensava que tenia com a cròniques. I d’aquí també ve la idea de Pells. De fet, el títol, Pells, té diferents significats: per una banda, som capes: ens mostrem d’una manera, però tenim moltes més capes. Hi ha la que mostrem i la que sentim, la que realment som, l’essència... Per altra banda, Pells també és el cos, que és intel·ligent i sap transmetre tot allò que emocionalment no n’ets conscient. Per exemple, potser et fa mal l'estómac perquè has menjat massa o tens un problema i has d'anar al metge. Però potser no tens res físic i hi ha una situació de la vida emocional que t’està costant digerir. Ves al metge primer, igualment, però mira també aquest altre vessant.

En alguns contes sembla que jugui amb el lector: hi barreja personatges d'altres contes...

— Sí, és divertit. M’agafo l’escriptura com un joc. Jugo jo i juga el lector. Hi ha connexions entre els contes: tots ells són independents, però estan connectats de moltes maneres, no només amb l’estil i en el tema sinó també en els personatges: el personatge secundari d’un conte és el protagonista d’un altre i també hi ha el joc dels colors i dels missatges, amb dobles interpretacions.

També es veu un estil de redacció diferent, en funció del personatge.

— Si hi ha un personatge pertorbat, busco que la forma d’escriure sigui pertorbada... i si és un personatge que va de tornada de tot, busco una escriptura més relaxada... no m’interessa que sigui balsàmic. M’interessa que provoqui alguna emoció. És el que m’agrada trobar quan llegeixo. I després necessitar uns instants per arribar a una conclusió, fer unes reflexions i després d’un temps llegir el següent conte.

Dos llibres de contes i un de poesia. Té al cap la següent obra?

— Porto ja 100 pàgines. Estic molt contenta. És una novel·la que estic escrivint a foc lent.

Endevino que la protagonista és una dona...

— Sí [riu]. Però saps una cosa molt curiosa?: els protagonistes de tot el que havia escrit abans de publicar eren homes o nois. Crec que abans escrivia buscant una història que agradés a tothom, però això no funciona. Als alumnes de les escoles d'escriptura on dono classes sempre els dic que no hem d'escriure un bestseller, que si ho fan, fantàstic, però no s'ha d'anar a agradar tothom. T’ha d’agradar a tu mateix i així et serà més fàcil connectar amb els altres. Els temes estan tots tocats i retocats. L’interessant és la mirada que tu hi posis i que aquesta mirada es transformi en una veu i en una veu escrita. Això jo en algun moment ho devia entendre i, esclar, em resulta més fàcil escriure des del jo com a dona. I sí, la protagonista de la pròxima novel·la és una dona de 87 anys. A vegades tractem els nens i els vells com si fossin rucs. I no. Tenen moltíssim a oferir. I vull transmetre una mica això: que en el cos d’una dona de 87 anys també hi ha la vida d’una de 20, i d’una de 30, i una de 50. També m’ha sortit un rerefons feminista...

Una pista més...

— Parla sobre la maternitat i sobre la no maternitat. I ja està. Fins aquí.

stats