Ens diuen que com més serem més riurem. Ens venen la moto que els països petits no van enlloc solets i que “mejor juntos”, que té molts avantatges. Després, la mateixa gent que ven i compra aquestes motos tan desfasades i gripades et diu que la sanitat o l’educació són millors en països poc poblats com Finlàndia o de dimensions insignificants com Luxemburg perquè, esclar, són llocs petits i/o amb pocs habitants.
A veure, anar a missa i repicar alhora no pot ser. Que els interessats repeteixin aquests mantres ho entenc, que hi caiguin les persones que no hi tenen res a guanyar i un munt a perdre és de passerells. La tecnologia ha fet que ser molt grans o molts ja tingui força més inconvenients que beneficis. Els imperis equivalen a una mà de conflictes interns, deixar gent enrere perquè a les xarxes gegantines sempre hi ha molts més forats, mantenir territoris de conquesta que no lliguen amb la resta ni amb cola de contacte i generar una necessitat de recursos insostenible a causa de la mala organització i gestió. Les estructures petites funcionen millor, són més àgils, adaptables i humanes i poden cooperar amb altres, si convé. Avui només cal tenir un soldat per prémer un botó dins un submarí de míssils balístics intercontinentals i acabar amb un exèrcit. La majoria de guerres ni tan sols es guanyen en batalla, sinó a Silicon Valley o Kista. Ara pots xerrar per Facetime amb un veí que visqui a dos quilòmetres de distància, compartir-hi la recepta dels panellets i enviarli la tasseta de sucre que li falta amb un dron. Això de the more the merrier ha passat de moda, pesats. Penseu en el metro en hora punta o en la piscina d’onades de Tokyo Summerland.
