Elena García i Pol Ishanda: “Fem una mena de pop d’autora amb vessants independents i girs flamencs”

Elena García és de Barberà del Vallès i Pol Ishanda de Lleida. Tots dos van arribar per amor a Tarragona i s’hi han quedat. Fa poc més d’un any es van conèixer i van connectar musicalment. Han sumat un altre lleidatà, Òscar Chic, al projecte que agafa el nom de la cantant. El 16 de maig van publicar amb el segell basc Oso Polita el seu primer EP, Wabi Sabi, quatre cançons en forma d'al·legat a la senzillesa i a la seva bellesa. En parlem amb l'Elena i el Pol.

Com neix el projecte musical Elena García?

— ELENA GARCÍA: Amb el Pol ens vam conèixer fa poc més d’un any al restaurant La Clotxa, a Tarragona. Acabava de deixar un projecte i tenia moltes ganes de continuar en el món de la música. Tenia cançons bastant treballades i les enviava a concursos. Al cap d’un mes em van agafar en un concurs i li vaig dir al Pol si volia tirar això endavant. Necessitàvem un tercer integrant, que és l´Òscar Chic.

Amb l’Òscar Chic ja us coneixíeu?

— POL ISHANDA: Sí. És col·lega meu. L’Elena em va explicar la seva situació quan ens vam conèixer. La vaig escoltar i em va agradar moltíssim com cantava i les seves lletres. Vam quedar per començar a assajar els dos i quan va sortir el concurs vam buscar un tercer integrant.

— E.G.: El graciós del cas és que ens obligaven a tenir un tercer integrant. Però després va funcionar i l’Òscar es va quedar.

— P.I.: Amb l’Òscar havíem girat amb diferents grups, havíem tingut una formació pròpia de psicodèlia amb un altre noi de Tarragona.  

Com va aquest món dels concursos musicals?

— E.G.: Crec que al principi ajuden molt. Nosaltres vam tenir sort, però també vam currar molt. Vam guanyar dos concursos, l’Stellart de Lleida i el de Badalona, i al de Tarragona vam aconseguir el premi al millor artista de Tarragona. En aquest sentit, els concursos ens han ajudat, però també ens van començar a cremar una miqueta pel fet de competir i que la gent jutgi la teva música. Ens va ajudar en un inici, però fins aquí.

I com enfoqueu aquesta nova etapa?

— P.I.: Els concursos els veig com una mena d’aparador, de posar-te a prova i de tocar. Vam encadenar concursos amb concerts propis i l’Elena ja tenia pensat gravar un EP. El vam gravar l’estiu passat, a més dels bolos que anàvem fent.  

— E.G.: A partir d’ara tenim al cap fer un disc.

Us marqueu una data per tenir-lo?

— E.G.: De moment sí, però és bastant orientativa: un any.

— P.I.: Intentem fer-ho tot el més orientatiu que podem, perquè sempre passen coses, que no són necessàriament dolentes. Hem tingut un inici vertiginós. No em pensava, quan vaig conèixer l’Elena, que ens sortissin tants concerts i que la gravació de l’EP fos tan ràpida.

Per què creieu que ha anat tan ràpidament?

— P.I.: Ha sortit bastant natural, però també anàvem al màxim.

— E.G.: El Pol i l’Òscar feia temps que no tocaven, però jo havia deixat un projecte uns mesos abans i ja teníem la inèrcia.

El retrobament amb l’Òscar com ha estat?

— P.I.: Un pim-pam. És com un germà. Hem tocat tant junts...

Quins concerts teniu previstos aviat?

— E.G.: Actuarem el 3 d’agost al Festival Sota la Palmera de Tarragona, però abans, el 8 de juny, serem teloners del Guillem Gisbert, també a Tarragona. En tenim d'altres que no podem dir perquè no s’han anunciat encara.

Com porteu ser teloners del Guillem Gisbert?

— E.G.: A mi m’imposa molt.

— P.I.: És un repte important. Ens pot donar un altaveu força important. Esperem estar-hi a l'altura.

— E.G.: Les entrades costen 30 euros i estan gairebé totes venudes. És un públic fidel.

Quins referents teniu?

— E.G.: Ara estic escoltant molt una noia d’Anglaterra que es diu Olivia Dean. M’encanta. També escolto Sílvia Pérez Cruz. Un altre estil que ara estic escoltant és Royel Otis. Són australians i vindran al Primavera Sound. La banda és una barreja de coses. El que et dirà el Pol no té res a veure.

— P.I.: Ara estic fent un estil de música que no havia fet mai. Tiro bastant d’intuïció. Escolto moltíssima música, d’estils molt diferents. La majoria de cançons que fem amb una guitarra i la veu funcionen. I això en gran part és feina d’ella. És collita seva. Quan em passa una cançó jo soc una altra capa de la ceba. Em porta cap a aquest rotllo. Agafo la guitarra i toco un pèl diferent, amb un estil en el qual em sento més còmode. I així anem construint.

Com definiríeu el vostre estil?

— P.I.: S’està creant.

— E.G.: Sí, encara l’estem creant. L’ideal és crear alguna cosa que no estigui en el panorama actual i que encaixi.

— P.I.: És una mena de pop d’autora amb vessants independents i girs flamencs. El so de la guitarra tira cap a altres estils i els sintetitzadors que utilitzem recorden més un so ambiental, no gaire agressiu. Ho estem construint.

— E.G.: El Pol ve del rock psicodèlic, i l’Òscar, del rock. Jo abans feia música més d’arrel. És una confluència, un punt de trobada.

Heu gravat en català i en castellà. Com combineu el tema de la llengua?

— E.G.: Parlo català i castellà. Penso en català i, a vegades, en castellà. Depèn amb qui parlo, en el meu dia a dia, en quin context estic.

— P.I.: Les cançons les escriu l’Elena i a mi m’agrada molt com escriu. Ho accepto i em sembla fantàstic.

L’estètica japonesa com entra en el grup?

— E.G.: Ara està molt de moda, però jo no ho faig per aquesta moda, sinó per una experiència personal. Jo feia ceràmica al Club de Fangs de Tarragona. Quan fèiem una peça, prèviament ens la imaginàvem. De la ment a la realitat no és el mateix. Hi ha una diferència. El color no ha sortit com volíem, hi ha una esquerda, la forma és imperfecta... Sempre dèiem "wabi sabi". A la vida és igual. T’imagines les coses d’una manera i acaben sent d’una altra.

Com veieu el panorama musical de Tarragona?

— E.G.: Hi ha festivals, de cara a l’estiu, però de sales no gaire bé.  

— P.I. El panorama de Tarragona és certament curiós. L’he anat descobrint molt a poc a poc. A mi personalment m’agrada, perquè tira cap a estils com el punk, el punk-rock; també un estil més urbà com Alba Morena. Es distancia més de tot el català festiu, que està molt mastegat. Pel que fa a les sales, no es lliura de la misèria general: poques sales i molt pocs concerts. Tenia predilecció pel Mojo Club, però ha tancat. Actualment, queda la Sala Zero, que programa grups més estatals, que venen de gira, i El Cau ja fa anys que no programa res. Està pelat.