MARTA CAMPS: “Per a mi ara l’atletisme és un ‘hobby’ del qual estic molt orgullosa”

L’últim gran èxit de Marta Camps ha sigut la medalla d’or als 3.000 metres llisos del Campionat del Món de majors de 45 anys, que va guanyar a Polònia fa tres mesos. És un títol més en el palmarès, envejable, d’aquesta migfondista nascuda fa 49 anys a Barcelona però que ja en fa 19 que viu a Altafulla.

Quan va començar a practicar atletisme?

Amb deu anys, però als disset o divuit vaig deixar-ho, fins que als vint anys vaig recomençar fort, amb un entrenador. Vaig estar competint fins als 26 i vaig aconseguir ser subcampiona absoluta d’Espanya dels 1.500 metres. I després he estat catorze anys sense córrer, entre acabar la carrera, treballar, ser mare...

I ara torna a córrer com a veterana.

M’hi he tornat a enganxar. L’atletisme ara és un hobby molt absorbent.

Viure de l’atletisme és molt difícil?

És impossible. Jo em considerava atleta d’elit, de les millors de l’Estat, i no en vivia. Només tenia petites ajudes. En viuen només quatre, desgraciadament.

I per què va deixar l’atletisme als 26 anys?

Vaig tenir una lesió molt important que em va fer prendre aquesta decisió. També vaig acabar la carrera, de fisioterapeuta, vaig tenir les dues nenes... I vaig estar catorze anys sense fer res.

I per què torna a l’atletisme?

Quan vaig fer quaranta anys encara tenia lligams, amics, coneguts en l’atletisme. L’última nena la vaig tenir amb 39 anys i vaig pensar: o ara o mai. M’hi vaig reenganxar com a hobby i ens ho passem realment molt bé.

I com competeix ara?

Ho faig amb el Barcelona Atletisme, que és un club federat per participar en campionats tant estatals com internacionals. Amb Atletes d’Altafulla faig les proves més locals.

El cas és que no només torna a competir sinó que torna a guanyar títols.

És un peix que es mossega la cua. Et trobes bé, vas entrenant-te i participes en campionats. Tenim molts amics, som gairebé família. Fem un viatge aquí, un altre allà. Competim, fem turisme. Per a mi és un hobby del qual estic molt orgullosa. No tothom pot dir que ha sigut dues vegades campiona del món i dues d’Europa. Però primer és la família, després la feina i després l’atletisme.

Quina és la clau per mantenir-se en aquest nivell?

Entrenar-se amb mesura. Tinc una base de quan era jove i sé el que puc fer i fins on puc arribar. Sempre és millor fer menys que més. Quan tens una lesió sent gran costa molt recuperar-te.

Cada quan s’entrena?

Cinc dies a la setmana. Amb molta mesura. Poden ser entrenaments d’una hora o una hora i mitja. El meu home és el meu entrenador i ens podem organitzar molt bé a nivell familiar. La meva filla gran ja fa uns anys que fa atletisme i la més petita ara comença. I tenim tiets i nebots que també competeixen.

¿En aquesta fal·lera que hi ha els últims anys amb el running hi veu molta inconsciència?

Sí. Hi ha molta gent que fa bestieses i no sé com pot ser que no hi hagi més problemes. Hi ha persones que es posen a entrenar-se molt de cop, amb entrenaments que no tenen cap coherència, molt musculars o molt aeròbics, de molt volum, sense una preparació prèvia. S’ha de mesurar molt bé i tenir algú que t’orienti, que t’ajudi una mica en la preparació, en les dietes. Cal buscar un equilibri en tot.

I a partir d’ara quins reptes es planteja?

Sempre hi ha objectius. Hi ha rècords d’Espanya que puc aconseguir l’any que ve, perquè soc una migfondista i puc recórrer moltes distàncies, des dels 800 metres fins als 10.000. Tinc moltes possibilitats, marques que puc intentar superar. Els campionats sempre tiren molt. L’any que ve hi ha un Mundial a Toronto que em fa molta il·lusió, amb els 50 anys acabats de complir, estrenant nova categoria. I també són unes bones vacances amb la família al Canadà.