MARTA ARJONA: “La videodansa fusiona dos mons que m’apassionen: la dansa i l’audiovisual”

La vallenca Marta Arjona acaba de fer 24 anys i les seves creacions de videodansa estan obtenint premis i reconeixements en festivals. Recentment Le Rêve, dirigida per Arjona i protagonitzada per Mei Casabona, ha sigut seleccionada com a finalista al prestigiós festival internacional de cinema de dansa Loikka, que se celebra a Finlàndia. Graduada en comunicació audiovisual per la URV, ja ha creat DansPXL, una productora audiovisual i fotogràfica per impulsar els seus projectes.

¿Abans de directora de videodansa ha sigut ballarina?

Des dels dos anys. Vaig néixer amb un problema als genolls i el metge va recomanar als meus pares que m’apuntessin a dansa. I l’he practicat fins l’any passat, quan em vaig lesionar.

Què li ha aportat la dansa?

L’oportunitat de pujar a l’escenari i passar-m’ho bé. He anat a tres escoles de dansa i els professors i els companys m’han aportat moltes coses. La dansa és sobretot disciplina. És molt exigent. I ho pots extrapolar a la vida quotidiana.

I com arriba el salt a la creació?

A tercer de comunicació audiovisual havíem de fer una pràctica: agafar un moviment audiovisual antic i convertir-lo en actual reinterpretant-lo. Vaig escollir les danses serpentines que gravaven els germans Lumière. Va ser el meu primer treball de videodansa. A quart vaig fer el meu treball de final de grau, Freiheit, que dura 20 minuts i està íntegrament rodat a la Conca de Barberà. Era inevitable que arribés a la videodansa, perquè fusiona dos mons que m’apassionen: la dansa i l’audiovisual.

Quina diferència hi ha entre la dansa i la videodansa?

La dansa és efímera. Mai balles de la mateixa manera. El vídeo queda. La videodansa és més experimental. També trobem el cinedansa, que és més creatiu.

Quina és la situació de la videodansa a casa nostra?

Estem molt lluny dels referents mundials: el Canadà, els països nòrdics i a Sud-amèrica. Hi ha molt camí per recórrer. Hi ha iniciatives com el Choreoscope, el festival internacional de cine de dansa de Barcelona, que dóna oportunitats als joves talents, o festivals com el Sismògraf d’Olot, que ha creat una categoria nova per a la videodansa. Ens calen més espais de visibilitat. També per a la dansa. Costa que la gent vagi al teatre a veure dansa. I a Tarragona i Reus encara costa més. Falta cultura de la dansa i suport de les institucions. Tenim grans ballarins a casa nostra que han d’anar a treballar fora. Per exemple, la reusenca Anna Borràs omple teatres a Singapur.

Què han significat els premis i reconeixements en la seva carrera?

Sobretot crear una xarxa de contactes. Per exemple, amb la gent del Choreoscope farem coses junts ben aviat. I també et dóna visibilitat als mitjans.

Quin és el procés de les seves creacions?

Primer hi ha una preproducció. Cal pensar molt bé el lloc de cada producció. Hem gravat a l’Amfiteatre de Tarragona, al Círcol de Reus o en hotels i restaurants. Després ve la gravació, amb un equip que té Alberto Pérez-Mora i Helle Kettner com a pilars. Finalment la promoció, a través sobretot de les xarxes socials, i el pas pels festivals. Una creació de videodansa té un any de vida.

Quins projectes té ara en marxa?

Estem en plena difusió de les produccions BLEU i 15, acabant la postproducció de Dear you, protagonitzada per la reusenca Ariadna Llussà, i a punt per començar a postproduir una nova peça protagonitzada per Anna Borràs al Circ Romà de Tarragona, que és la continuació de 15. Tenim dues peces rodades l’any passat que hem d’acabar.

Es pot viure de la videodansa?

No, però és un complement. De la part més creativa no en puc viure, però és el que vull i m’enriqueix. A partir del pas pels festivals em surten feines que em donen alguns ingressos. He tingut molt de suport de la URV. Per exemple, aquest any passat va organitzar una Jornada de Dansa i Comunicació.