MARC GUITART: “Els Lax’n’Busto van tenir la ‘culpa’ de l’explosió de grups dels anys noranta”

Marc Guitart (el Vendrell, 1979) és periodista i músic aficionat. Aquest divendres a les set del vespre presenta a la Biblioteca Pública Terra Baixa del Vendrell Tothom odia el nostre poble, un llibre de més de 200 pàgines en què radiografia la història de la música pop-rock al Vendrell i el Baix Penedès entre el 1962 i el 2000.

Si parlem de rock al Baix Penedès, gairebé tothom pensa en Lax’n’Busto. ¿El llibre pretén donar a conèixer que hi ha hagut molts més grups?

Els primers grups de rock al Baix Penedès apareixen als anys 60 i em feia la sensació que hi havia prou distància per fer una valoració d’aquest estil musical que, com que és tan recent, no és té gaire en compte. Quan vaig començar a tocar als anys 90 era impressionant la quantitat de grups que hi havia i els concerts que s’organitzaven. Hi havia molta activitat.

El llibre comença el 1962. Què va passar aquell any?

El 1962 Joan Recasens obre un nou local al Vendrell, el Cau de l’Arc. És una de les persones que he entrevistat. Era un bar amb un escenari a fora on es feien actuacions musicals el cap de setmana. És una època en què el franquisme permet que vinguin turistes, i venen escoltant una música, el rock’n’roll, que aquí era desconeguda. I volen locals on es pugui escoltar. I a tot el litoral català s’obren molts locals on toquen grups d’aquests, com el Cau de l’Arc, per on van passar Los Sírex i Los Mustang. A partir d’aquí es creen les bandes al Baix Penedès que toquen aquesta música. Primer fan versions dels Beatles o dels Shadows i després ja temes propis. Són grups com els Pokers, Shock i Els Trempats, que eren de Cunit.

¿Eren aficionats o alguns es van poder professionalitzar?

Eren aficionats. Tenien una feina i el grup era un complement. Sobretot a l’estiu tocaven molt. Era un complement que els donava bastants diners. Es movien per la zona de Tarragona i feien algun concert a fora. Això va avançant i als 70, amb la Nova Cançó, surten grups més de folk. I als 80 hi ha el que marca el punt d’inici, que és Lax’n’Busto. Hi dedico una part destacada d’un capítol perquè té una importància molt gran.

Per què?

El 1985 neixen com a Tangentes. Després d’un parell de concerts, i canviant-ne un parell de membres, es van passar a dir Lax’n’Busto. Fan molts concerts. Piquen molta pedra i això fa que cada cop vagin pujant més i facin bolos per tot Catalunya. Guanyen un concurs a Vilafranca força important, graven el primer disc i el videoclip de Tinc fam de tu surt a TV3. Es fan un nom. Ells van tenir la culpa de l’explosió de grups dels 90. Gent que els coneixen de tota la vida veuen que comencen a tocar a tot arreu, es fan famosos i poden mig viure de la música. Quan a les persones a qui entrevistava els preguntava per què va passar tot allò, un 80% em deien que per Lax’n’Busto. Amb ells veien que es podia fer.Vam sortir un munt de grups.

D’aquests grups, no n’hi ha cap més que arribi a un nivell tan alt com ells.

Que es professionalitzin no. Hi ha grups que han tingut un cert renom en un nivell més underground. The Rippers, que eren de l’Arboç i feien música punk, van arribar a tocar fins i tot fora de l’Estat.

¿Al Vendrell hi havia algun espai on es fessin molts concerts en aquella època?

S’hi feien mots concerts, ja fossin legals, semiclandestins o clandestins. Als anys 80 al Vendrell se celebrava la Setmana de la Joventut, uns dies en què es feien molts concerts. Hi venien grups de fora. Hi ha un concert del 1986 que va quedar en la memòria i en parlo, amb La Polla Records en un gran pàrquing de terra i que va acabar com el rosari de l’aurora. Es va posar a ploure i alguns espectadors van destrossar les tanques per tapar-se. Van fer una destrossa brutal. Tothom se’n recorda.

El títol del llibre sorprèn.

Hi ha un llibre similar que parla de la música grunge dels 90 i que es diu Todo el mundo adora nuestra ciudad, perquè aquest tipus de música, amb grups com Nirvana i Pearl Jam, va posar de moda Seattle. I amb el meu vaig voler fer el mateix però a la contra. Com que tothom parla malament del Vendrell i del Baix Penedès, que si és lleig, avorrit i ple de problemes, vaig voler fer la conya amb el títol. També és crític, perquè sí que s’hi fan coses i hi va haver un moment molt bo. I és un títol gamberret per a un llibre de rock.