MANEL SEVA: “A la pista t’oblides que vas en cadira de rodes, vols fer el millor partit possible”

ReusEl Club Esportiu Costa Daurada és l’entitat de referència a la demarcació de Tarragona en bàsquet adaptat. Parlem amb Manel Seva, un barceloní instal·lat des de fa anys a Reus, per conèixer les interioritats de l’equip degà a Catalunya d’aquest esport i el seu vessant més social.

Quins són els principals reptes de la vostra entitat?

El nostre principal vessant és el social. Tenim una associació vinculada al club amb aquesta finalitat. Treballem per la integració de les persones amb qualsevol tipus de discapacitat i també de les que no en tenen.

¿Persones sense discapacitat també formen part de l’equip?

A qualsevol persona que pateix algun accident l’ajudem a recuperar la seva vida. Està comprovat que, quan juguen amb gent sense discapacitat, als que en tenen els és molt més fàcil la integració. La Federació Catalana de Bàsquet accepta aquesta situació.

I com es gestiona?

Cada jugador té una puntuació màxima. En el cas de les persones sense discapacitat se’ls aplica un límit de punts més baix.

Entenc que és una manera d’interioritzar la nova realitat...

Les persones que de cop i volta han de fer vida amb cadira de rodes no volen sortir de casa. En canvi, quan comencen a practicar algun esport volen viure aquesta experiència al màxim. Noten que volen competir.

¿I com aconseguiu finançar l’entitat?

És molt complicat. Enguany hem pogut jugar gràcies a una subvenció municipal que ens ha permès competir a la Lliga Catalana. La resta de despeses les paguem la gent del club.

¿L’objectiu és jugar la lliga estatal?

Ens agradaria poder competir a nivell espanyol. Així podríem jugar més partits. A la Lliga Catalana només hi ha 6 equips, i sap greu, perquè tenim un gran equip. Enguany, per exemple, hem guanyat el Barça. Tenim un planter de primera divisió, però per qüestions econòmiques no hi podem jugar. Fa 7 anys vam quedar campions d’Espanya però no hem pogut tornar a disputar aquesta competició perquè no tenim patrocinadors.

Per què?

Quan ens veuen arribar amb la cadira de rodes sembla que demanem caritat. Ens falten persones que es dediquin només a això. Nosaltres ens movem i parlem amb moltes empreses i institucions, però no s’hi involucren. I això que aquí ve gent de tota la demarcació de Tarragona. Som l’únic equip d’aquestes característiques a la província.

¿Algun cop li ha passat pel cap deixar-ho estar?

Sí. Vaig estar a punt de plegar fa uns anys. Un noi que estava amb el grup es va suïcidar. Des d’aleshores busquem la col·laboració d’un psicòleg perquè doni suport encara que només sigui un cop al mes. Les persones discapacitades són més propenses a patir depressions.

¿L’esport serveix per superar aquestes situacions?

La història de qualsevol persona discapacitada no és fàcil, costa molt de superar, però l’esport hi ajuda molt. Arriba un moment que, quan entres a la pista, t’oblides que vas en cadira de rodes, el teu objectiu és aconseguir fer el millor partit possible.

¿Creus que falta sensibilitzar sobre la realitat de l’esport adaptat?

Totalment. Quan busques suport econòmic et diuen “Si us donem diners a vosaltres n’haurem de donar a tothom”. No entenen que nosaltres podem salvar vides.

Quants jugadors formen l’entitat?

Ara som unes 20 persones. La llàstima es que no s’afegeixi més gent a col·laborar amb nosaltres.

¿Els costa d’entendre que no s’hi impliqui més gent?

Fa mesos que estem buscant un entrenador, però no hi ha manera. Aquí no es cobra i tampoc competim per guanyar sempre. L’únic que volem és ser feliços.