Tot passejant per la meva ciutat veig un reclam publicitari i constato, un cop més, que ser català equival a viure experiències ofensives constantment. Recordeu els fatídics dies de la pandèmia? Recordeu quants restaurants enfocats al turisme –on els autòctons som ignorats per sistema alhora que els nostres drets lingüístics– van recordar-se de nosaltres sobtadament? Reclamaven que els salvéssim després d’haver mostrat sempre més mirament per qualsevol comensal esporàdic que pels clients locals potencials i, fins i tot, habituals.
Un exemple actual, aquest recurrent. No us ve al cap un gran establiment lúdic que bandeja la llengua pròpia del país durant tota la campanya però que, un cop han marxat els turistes, ens demana que hi tornem en català? Conductes que serien inconcebibles en altres llocs, aquí les entomem tothora. Se’n diu microagressions, d’això, i ens deixem agredir perquè, després de segles d’humiliacions i garrotades, no tenim autoestima com a clients. Si en tinguéssim, no caldria que fessin mutis els turistes o hi hagués un cataclisme mundial perquè a molts establiments –sobretot de costa però també de terra endins– se’ns respectés ja només pel fet que som els que gastem aquí durant tot l’any, any rere any. Si ens féssim valdre a casa nostra d’una vegada no caldria esperar miracles estacionals per obtenir la categoria de forans.
