Rafel Barruè: "Tinc l’esperança que vindran vocacions. De què serveix ser abat si no hi ha monjos?"

Vimbodí i PobletEl 2024 ha sigut un any convuls per a Poblet, un dels conjunts monàstics més grans d’Europa i amb un simbolisme molt important per al país. Al gener va morir l’abat emèrit, Josep Alegre, i el mes següent el papa nomenava bisbe de Girona l’abat, Octavi Vilà. El fins ara prior, Rafel Barruè, ha estat l’escollit com a 106è abat de Poblet. L'11 de juliol rebrà la benedicció abacial.

Com van rebre a la comunitat l’elecció de l’abat Octavi Vilà com a bisbe de Girona?

— Evidentment va ser una sorpresa. Ningú s’ho esperava. Davant d’una sorpresa, la gent reacciona de moltes maneres. La nit anterior fra Octavi ja m’ho va explicar i em va comentar com havia anat el procés. Aquella nit no vaig dormir gaire, però la nit següent van ser els membres de la comunitat els que no van dormir gaire. Ara no som tants a la nostra comunitat. Quan vaig arribar-hi, a l’octubre farà 25 anys, era el monjo que feia 33, i ara som 19. I el monestir és molt gran.

Quan van entrar els últims nous monjos?

— Els últims dos van fer la professió solemne just abans de la pandèmia, el gener del 2020.

Actualment hi ha novicis a Poblet?

— Després del confinament més fort, a finals del 2021, van començar a venir persones que tenien interès per la vida monàstica. Era gent que no podia seguir al seu lloc de treball, com un restaurant, que estava tancat. Buscaven refer la seva vida. Tots tenien entre 40 i 50 anys. Però quan es van acabar els confinaments van tornar als seus llocs de treball.

La vida monàstica costa d’encaixar en el segle XXI?

— La vida monàstica està dins de l’Església catòlica, de la vida cristiana. Si hi ha menys practicants cristians, hi haurà menys monjos. És natural. Els seminaris estan buits, amb només dos seminaristes per diòcesi. La manca de vocacions en qualsevol orde religiós es nota. Ara són molt puntuals. Hi ha un monestir al sud de França que tenen vocacions. Ens van explicar que durant uns dies a l’any convoquen joves que van a alguna parròquia perquè coneguin la vida monàstica. Van a missa, però també fan algunes tasques, com muntar una tanca o pintar una paret. I, al final de l’any, alguna de les noies demana poder fer algun mes de prova. I potser d’aquelles cinc que fan la prova dues es queden.

Es plantegen fer alguna cosa semblant aquí?

— Sí, estem en contacte amb elles, sobretot pel monestir de Vallbona. Ara són sis monges. N'hi ha dues de joves però unes altres dues són molt grans i ja no poden seguir el dia a dia. El 10 de juliol vindran l’abadessa i vuit monges de la comunitat a conèixer Vallbona i veure si és necessari quedar-se dues monges. Hem de mirar què podem fer conjuntament Vallbona i nosaltres, que estem a la mateixa diòcesi. Potser convocar els joves de les parròquies. Ja ho veurem.

Tornant al moment de l’elecció de fra Octavi Vilà com a bisbe de Girona, vostè es veia com a possible abat en aquell moment?

— No. Si jo no volia ser monjo primer... No ho veia. Soc una persona de fe, de molta fe, i en aquell moment em vaig sentir molt protegit per Déu. Encara que no ho sembli, davant dels monjos soc una mica vergonyós. Quan porto més temps parlant amb una persona ja no ho soc tant. En ser jo el superior, cada diumenge al matí, després de laudes, llegim la regla de sant Benet i l’abat comenta el que hem llegit. I vaig pensar que si no començava aquell primer diumenge ja no ho faria. Em vaig llançar a la piscina. I el capítol era "Com ha de ser l’abat".

Ni fet expressament.

— Serà possible? Recordo que, quan vaig arribar al monestir i aquest capítol l’explicava l’abat Josep Alegre, pensava que també era com havia de ser i com s’havia de comportar un monjo, no només l'abat. A partir d’aquí vaig fer una mica d’explicació. Breu. Però els monjos em van dir que estava bé i que endavant. Hi havia tres possibilitats de nou abat, perquè el quart era el pare Lluc Torcal, que és procurador general i l’abat general de l’orde va dir que no. Un va quedar descartat per edat, perquè als 75 s’ha de renunciar; hauria sigut un abat per a un parell d’anys. I en vam quedar dos. L’abat general ve de tant en tant, i va venir a principis d’abril. En acabar la visita va parlar amb mi i va dir que venia a la consagració del nou bisbe de Girona i l'endemà faríem l’elecció del nou abat. Ell ho tenia claríssim i donava per fet que havia de ser jo el nou abat. Primer vam fer el tempteig i després la votació vàlida i a la primera ja van sortir les tres quartes parts més u necessàries. Dels dos que no em van votar un era jo.

Del treball conjunt des del 2016 amb fra Octavi com a abat i vostè com a prior què li queda?

— La relació del monestir amb les visites no l'havia fet mai i sent prior vaig començar. Em deia que fes la visita amb un conseller o el president de la Generalitat que venia i que ell ja hi parlaria després. Aquest contacte amb el món exterior, amb el món institucional, cultural... També el treball amb la comunitat.

El gener va morir l’abat emèrit, Josep Alegre. Ha sigut un any convuls per a la comunitat de Poblet.

— En només quatre mesos hi ha hagut molts canvis. Soc una persona de molta fe i Déu farà el que voldrà. És el que li vaig dir a l’abat general. Si haig de fer d’abat, faré d’abat, però no ho he buscat. A vegades penso que com pot ser que sigui monjo. No ho entenc. I a vegades penso que sembla que porti tota la vida vivint aquí. Ara farà 25 anys que hi soc, més tretze que venia d’hoste. Cada dia al monestir és diferent. Trobo que és molt rica la vida monàstica. Fas una mica de tot, que dic jo. Un dia ets a la bugaderia, un altre dia a la porteria i un altre visita el monestir una persona d’aquelles que la gent s’hi faria fotos, que no deixa de ser una persona normal i corrent.

Com han viscut el Procés a Poblet?

— Participo en les reunions de la Unió de Religiosos de Catalunya i en parlàvem amb diferents representants de comunitats, escoles, i veies que cada comunitat ho havia viscut d’una manera diferent. N’hi havia que ho havien viscut d’una manera molt partidista, defensant uns una cosa i altres una altra i aquí l’abat Octavi va ser molt intel·ligent i molt savi.

Què va fer?

— El diumenge ens reunim a la sala de recreació, per prendre cafè, i allà hi ha els diaris, pots parlar... I ell va dir que sobre el tema aquest que no en parléssim i comencéssim a discutir. Nosaltres ja ens coneixem i sabem què pensa cadascú. N’hi ha que abans de ser monjos, durant la Transició, estaven afiliats a partits. Dins de la comunitat no hi va haver picabaralles, com les que jo sentia quan anava a les reunions de religiosos de Catalunya. Que senties coses que pensaves "Com és possible?" Un religiós valencià m’explicava que ell havia restat a Bèlgica i que als monestirs d’allà els valons i els flamencs anaven a matar-se. Els monestirs allí estaven partits. Jo li vaig dir que li podia assegurar que aquí tots ens portem bé. No en parlem i ja està. I això en l'àmbit de la comunitat ha anat bé. Pel que fa a l’escolta de persones implicades en el Procés, aquí han vingut a expressar-se o a descansar.

El seu antecessor era historiador i arxiver. Vostè té un perfil diferent. És artista.

— Vaig fer Belles Arts a la Universitat de València i vaig fer l’especialitat de pintura. Però no és que només pintis o esculpeixis, sinó que després et dediques a una altra cosa, però surts d’allí. L’altre dia vaig parlar amb una companya meva de la universitat que ara fa disseny tèxtil. El vessant artístic d’una persona és molt variada.

Continua exposant?

— Mentre he sigut monjo he exposat algunes vegades, però l'última vegada va ser el 2016. Sent prior la cosa ha sigut més difícil. Ara participaré amb una obra en una exposició col·lectiva a Vila-real pels 750 anys de la carta de poble.

Abans de ser monjo vostè deia "Si algun cop em perdo, que no em vinguin a buscar al monestir de Poblet". I ara el trobem d’abat.

— No saps la vida per on et portarà. Fa uns dies vaig estar parlant amb un religiós a qui conec d'abans de ser monjo, i parlàvem de les voltes que dona la vida. Era impossible per a mi pensar-ho.

Com es notarà que és abat de Poblet?

— Això Déu dirà. A mi m’agradaria que la nostra vocació fos com més sentida. A vegades quan entres de monjo, al cap de quatre dies acabes fent el mateix que feies fora. No necessites això. Sobra. Aquest aspecte d’introspecció com a monjo individual ens ajudaria a viure la nostra relació amb Déu i també en la pregària comunitària i individual. Quan vaig fer teologia gregoriana a Roma havia de fer una tesina, al voltant d’unes cent pàgines. Al director de la tesina li vaig portar un esquema del claustre de Poblet amb tots els espais i li vaig dir que volia fer el treball en quatre capítols.

Quins eren?

— Quatre es referien a quatre paraules que utilitzo des que era postulant: silenci, escolta, paraula i estimar. Silenci el col·locaria a la banda del menjador, la cuina i la sala de recreació. Es necessita silenci per relacionar-se amb les persones. No podem parlar tots alhora. Escolta seria la sala capitular, la part anímica de la qual parla d’audiovisual que es pot veure a Poblet. Paraula és l’església, on es llegeix la paraula de Déu. I estimar seria la part de la comunicació amb el carrer. Em van dir que ho publiqués per capítols en alguna revista, però vaig tornar aquí i com a mestre de novicis vaig tenir molta feina. A mi m’ha servit molt treballar la tesina perquè vaig treure molt de profit d’investigar teòlegs que parlen d’aquests temes. El títol de la tesina era El claustro abierto. Era Crist com a centre de la vida monàstica i el monestir com un centre que irradia Crist a la comarca i al país.

Com veu el futur del monestir de Poblet?

— Està sostingut amb pinces. És a les mans de Déu. Hi ha altres superiors de comunitats que diuen que li han dit a Déu que porti vocacions. I els n'ha portat. Així, tinc l’esperança que vindran vocacions. De què et serveix ser abat si no hi ha monjos?

En els últims anys han fet una aposta molt important al monestir per la sostenibilitat.

— Ara el tema més important és l’aigua. N’hi ha poca. Hem de gastar el mínim del mínim. La gespa fa molts anys que no s’ha regat. Si plou es fa verdet. L’estiu passat vam fer un pou nou. S’ha d’anar molt amb compte amb la sostenibilitat, perquè una bateria quan l’has de canviar costa molts diners i contamina. Nosaltres hem patit molt aquests anys de pandèmia. No hi havia cap ingrés. Vam haver de fer un ERO i un ERTO.

S’ha recuperat d’aquesta situació?

— Ens anirem recuperant els pròxims anys. L’hostatgeria externa la vam haver de llogar a  una empresa, perquè a nosaltres ens era impossible. També porten la cuina.

Com a hostatger que ha estat en diferents etapes ha pogut veure l’evolució dels hostes que venen a Poblet.

— De tot una mica. Amb la pandèmia vam estar tancats molt de temps. Fins a l’estiu del 2022 no vam tornar a obrir l’hostatgeria. En aquella època teníem monjos grans i delicats de salut. Si agafaven la covid no se l'haurien sortit. Amb les vacunes vam tornar a obrir l’hostatgeria a poc a poc. Primer amb un límit de sis hostes, amb moltes precaucions. La pandèmia va afectar els monjos quan almenys portàvem tres vacunes, al final de la pandèmia. Tampoc sabem com va entrar la malaltia. Va ser el març del 2022.

Ha escollit com a nou prior Borja Peyra.

— Té dotze anys menys que jo. Té empenta, és jove i també és una persona de fe. A vegades sembla que digui que hi ha persones que tenen fe i altres no. Hi ha persones que són molt cristianes però tenen molts dubtes amb la fe davant d’un problema. S’ha de tenir confiança plena en Déu. Si l'hi tens, ja veuràs. Jo la tinc i, si ho faig malament, ja em faran fora. Al cap de sis anys s’ha de tornar a votar l’abat. És el que diem un vot de confiança i, si la majoria diu que no, l’abat ha de presentar la dimissió.

Abans ja s’havia escollit un abat com a bisbe?

— Sí, fra Octavi és el quart. Des de l’època la Guerra de Successió no passava, amb l’abat Dorda, a qui van fer bisbe de Solsona.