Josep Maldonado: “A l’Àfrica tot és molt intens: l’amistat, l’amor, la generositat, però també l’odi”

Josep Maldonado Gili (el Vendrell, 1952) ha tingut una llarga trajectòria pública en el món de la política i l’esport, però també una gran passió, l’Àfrica, que l’ha portat a visitar els 54 països d’aquest continent en 44 anys. Ara explica les seves vivències com a viatger en el llibre Àfrica sí, gràcies, els beneficis del qual van destinats a la seva fundació, Esport Solidari Internacional (ESI). 

Quina imatge tenia de l’Àfrica abans d’anar-hi per primer cop? 

— Era molt diferent de la realitat. Molt equivocada. El primer país on vaig anar va ser el Gabon, i el segon, Togo, on vaig estar quatre dies amb uns missioners espanyols, enmig de la selva. Allí vaig descobrir la tasca humanitària que fan. Un dels missioners em va dir que primer els ajudaven a salvar el cos –que mengessin, que estudiessin, els curaven...– i després, si volien, els ajudaven a salvar l’ànima. Si se’m pregunta una sola paraula que defineixi l’Àfrica me’n venen deu mil, però jo sempre dic intensitat.

Intensitat?

— A l’Àfrica tot és intens. Ells colors, la llum, les olors, l’amor, el sexe... i l’amistat. I t'adones que gent que no té res et donen el poc que tenen pel sol fet de visitar-los al seu poblat, a la selva. La generositat és intensa. També l’odi. Les guerres més cruels han estat a l’Àfrica, com el genocidi d’hutus i tutsis a Rwanda i Burundi. Es mataven a ganivetades. 

Aquest genocidi va impactar molt el món occidental els anys noranta.

— A Burundi vaig sortir cames ajudeu-me perquè ja feien massacres. Em va enxampar dins la selva i no en sabia res i, en sortir, la cònsol honorària d’Espanya em va fer pujar al darrer avió. L’Àfrica m’atreia, perquè soc aventurer, però no vaig arribar a conèixer l’Àfrica fins que la vaig trepitjar.

I des de 1979 cada any hi ha tornat.

— Sí. A l’Àfrica és on em sento més feliç i volia tornar-hi sempre que pogués. Vaig tenir un somni, una il·lusió, que semblava una utopia: visitar els 54 països africans en viatge d’aventura en solitari. Sense guia, sense xofer, sense telèfon. Només la motxilla, el mapa i menjar de subsistència.

Sempre sol?

— Sempre sol. Només en dos països no em van deixar el cotxe si no portava un autòcton al costat. M’agrada la llibertat. Parar i dormir on vulgui. Cada any vaig fer un o dos països. I eren tantes les vivències que vaig pensar: “I si quan acabo en faig un llibre?”. Pensava que era també una utopia, perquè llavors era delegat del Govern a Tarragona. Era complicat, però era una il·lusió: escriure un llibre i que els beneficis de la venda del llibre anessin a un projecte solidari.

I quin és aquest projecte?

— L’impulsa la meva ONG, Esport Solidari Internacional, al Sudan del Sud, on hi ha un missioner català amb tres o quatre missioneres africanes de Kènia, en una zona on hi ha la tradició que quan les nenes ja tenen la regla els fan una barraca a 100 o 200 metres de la família perquè s’independitzin, perquè ja són dones. És una fal·làcia. La deixen sola perquè els homes del poblat la violin. Quan es queda embarassada, el que sospita la nena que és el pare ha de pagar una vaca o deu cabres a la família. La nena, violada i mare soltera, queda rebutjada per la seva societat. Aquests missioners les recullen i estan construint un centre d’acollida on també estudien per què volen seguir fent això.

Quin va ser el darrer país que va visitar? 

— Líbia, l’octubre de 2022. Vaig anar deixant els països més perillosos pel final a l’espera que els conflictes s’arreglessin. Per mi eren la República Centreafricana, amb una guerra terrible per les matèries primeres amb molts mercenaris, i Líbia, on després de Gaddafi no hi ha estat, no hi ha exèrcit i està dividit en dos. En canvi, fa sis o set anys vaig anar a Rwanda i el país ha fet un canvi espectacular i ara és un país segur i sense violència, que s’està modernitzant. Quan vaig anar-hi em va sorprendre en positiu.

Per què?

— Per exemple a l’aeroport si portes la maleta embolicada amb plàstic el tallen i el requisen perquè contamina. Un cop al mes, durant un matí, és obligatori treballar pel país i surten a netejar carrers. Fins i tot el president i els ministres. El gran càncer de l’Àfrica és la política, amb els dirigents que són, d'una banda, dictadors o dictadors, i de l'altra, corruptes o lladres.

El colonialisme va fer molt mal?  

— El colonialisme va deixar odi, mala praxi, i va perpetuar el domini, perquè encara ara aquests països continuen protegint les dictadures i decidint qui mana. França, per exemple, quan hi ha un cop d’estat, ofereix suport si deixen treballar els empresaris francesos. És una xacra.

Quin és el futur d’Àfrica?

— El futur del continent, com diuen en castellà és “más de lo mismo”: no canviar, no evolucionar, seguir amb la pobresa i ser una rèmora per a Occident. Si les grans potències mundials s'asseguessin en una taula i decidissin donar tres coses, educació, sanitat i creació de treball, enlloc no canviaria la situació. L’africà no deixa la terra on ha nascut per venir al Raval a dormir en un caixer automàtic i recollir ferros pel carrer. Deixa la seva terra perquè li han dit que hi ha “El Dorado” i que si s’hipoteca durant anys amb màfies el passaran amb una barca i no sap nedar i sap que si cau s’ofegarà i morirà. Però entre morir de fam al baobab i intentar passar amb una pastera trien la segona opció i... quin futur tenen? Algun ha tornat al seu país.

Tornant a l’Àfrica, amb una persona sola recorrent-la, ha patit moltes situacions de perill?

— Sobtava quan entrava dins de la selva i el desert i alguna vegada em confonien amb un missioner i havia d’aclarir que no ho era. Sempre he estat ben rebut, excepte amb els pigmeus, una ètnia molt tancada. S’amagaven. És casa seva. I jo passava de llarg. O havies de negociar amb el cap de la tribu a canvi de regals. Tabac o alcohol.

En la motxilla sempre porta material per intercanviar? 

— Sempre. A la República Centreafricana, en el penúltim viatge, em van dir que portés alcohol, del pur. El portava en ampolletes de plàstic. En els controls de policia, la majoria amb mercenaris borratxos o drogats, els donaves una ampolleta i passaves. 

I a partir d’ara?

— Tinc la sort que la meva esposa és molt africanista i solidària i m’ajuda molt amb la meva ONG. Vam anar en un viatge de vacances a Rwanda, també vam estar a Sierra Leone i li va agradar molt. Seguiré anant a l’Àfrica perquè la meva dona vol conèixer l’Àfrica profunda i també perquè necessito fer seguiment dels projectes solidaris. L’any que ve aniré a Sudan del Sud i també a Madagascar, que és un país molt complicat, on hi ha un missioner argentí, Pedro Peca, que ha tret 25.000 persones dels abocadors i els ha donat feina i casa. És un superhome. Ha estat prenominat dos cops al Premi Nobel de la Pau.