JOSEP MARIA LLONGUERAS, ‘LLONGUE’: “En la música ara ens saltem una sèrie de personatges que feien molta nosa”

La Madam va ser un dels principals grups de l’anomenat rock català abans del boom que hi va haver a partir dels noranta. Josep Maria Llongueras, Llongue, l’havia creat juntament amb Aleix Creus a principis dels vuitanta. El 1992 Llongue va iniciar una carrera en solitari que ha alternat amb la producció musical. Actualment té un petit estudi de gravació a la Pobla de Montornès (Tarragonès) i no para de rumiar nous projectes musicals.

Aquest any s’estan commemorant els 25 anys del macroconcert al Palau Sant Jordi amb Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït. Quins records li porta?

Va ser un punt d’inflexió per a l’anomenat rock català i el principi de la fi de molts grups. Abans n’hi havia molts i anàvem fent. A partir de llavors es van divinitzar els grups del Sant Jordi i en vam caure d’altres com Detectors, Duble Buble, N’gai N’gai o nosaltres mateixos.

El 1991 La Madam ja feia anys que tocàveu i havíeu editat discos.

Abans de La Madam, amb l’Aleix Creus, la meva parella musical, ja tocàvem amb altres bandes, tot i que la mili havia aturat aquests projectes. En acabar-la, cap al 1982 i 1983, amb l’Aleix vam buscar músics que ja haguessin fet la mili [riu] i vam muntar La Madam.

Vau triar el català en un moment en què pocs ho feien en la música pop i rock.

Ni ens ho vam plantejar. No era una cosa política ni ideològica. Ens sortia de manera natural. Estàvem influïts pel pop britànic, però també per Riba i Sisa. Ens passàvem la meitat del temps explicant a Catalunya per què cantàvem en català.

El primer disc el vau gravar el 1987.

Vam començar a tocar en l’àmbit local. Després vam tocar en unes gires que promovia la Generalitat. Vam aconseguir diners per gravar el primer disc. No era fàcil. Era molt car. A partir del disc, ja se’ns podia escoltar en emissores municipals i també nacionals i a la televisió. Després vam gravar dos LP més i dos maxisingles.

Per què es va desfer La Madam?

Feia una dècada que tocàvem junts i amb l’Aleix Creus teníem dues visions de cap on havia d’anar la banda. I un grup amb dos líders no pot ser. Ens vam separar per continuar sent amics.

I comença la carrera en solitari.

Sí. El mateix any 1992 ja vaig treure un primer disc, potser per demostrar que era aquí. Era un disc més de balades. També vaig tirar cap al blues amb la Pollastre Blues Band. El 1995 vaig publicar La bèstia i el 1997 un altre disc. Però a partir de llavors vaig tirar cap a la producció musical.

Com és el Llongue productor?

M’agrada treballar sense pressa. He tingut tres estudis a Sabadell en locals de lloguer i des del 2010 el tinc muntat a la que havia sigut la casa dels meus pares a la Pobla de Montornès. És petit, però ofereixo tot el que sé i tranquil·litat, no el ritme estressant d’altres llocs.

Què està produint ara?

Estic acabant tres discos. Un amb la cantant Sol Baker. Hi ha col·laborat molta gent i ara ja estem mesclant. Estem preparant un disc del duet terrassenc Inuk, una proposta molt original, i estic treballant amb Juli Piris, un osonec totterreny.

I Llongue continua cantant.

Vaig fent bolos i sempre estic escrivint coses, però com que sé que quan vulgui ho puc gravar, ho vaig deixant per més endavant. Però el cuquet sempre hi és. L’últim disc que vaig fer, El mestre ha estat a casa, va ser amb en Charly Soler, pianista entre molts altres de Josep Carreras, Moncho, Lucho Gatica i Gene Kelly. Era un caramelet i no va tenir l’èxit que esperava.

Ha canviat molt el món de la música els últims anys.

Sí, però t’hi has d’adaptar. A Sabadell hi havia vuit o deu botigues de música i ara no en queda cap. Però hi ha coses bones. Ens saltem una sèrie de personatges, intermediaris, que feien molta nosa. Ara graves un disc i al cap d’uns minuts el poden escoltar al Japó. Però els músics trobem sovint molts problemes en els permisos dels ajuntaments. A la mínima tenim la policia i multes. No demano a l’administració gaire cosa. Només que ens deixin fer tranquils.