JORDI PLANAS: “El primer ordinador que vaig muntar va ser en una empresa tèxtil i tenia 4K”

N ascut a Barcelona el 1957, va arribar a Tarragona el 1980, però Jordi Planas diu que fins fa una dècada no ha començat a viure a la ciutat a causa dels seus continus viatges de feina. Exinformàtic, exindustrial, exempresari i exmentor, ara es dedica a observar tot el que té relació amb les tecnologies de la comunicació i a col·laborar en diverses iniciatives ciutadanes i empresarials.

Vostè va enviar el primer correu electrònic el 1975.

El vaig enviar a IBM el 1975, a 11 caràcters per segon. La informàtica ha fet un salt molt gran. El primer ordinador que vaig muntar va ser amb l’empresa Singer en una fàbrica tèxtil d’Igualada, a mitjans dels 70. Tenia 4K, sense disc dur. L’ordinador rebia les comandes i les introduïa a les màquines. Controlava la productivitat i portava la compatibilitat.

Com va començar a fer d’informàtic?

A principis dels 70 amb un soldador posava fils de coure en un nucli de ferrita. En aquella època jugava a beisbol però, a causa d’un accident, vaig perdre una cama i em vaig convertir en anotador, l’encarregat de les estadístiques del partit. Em van escollir president del Col·legi Català d’Àrbitres i d’Anotadors. Quan el 1975 vam organitzar el Campionat d’Europa de Beisbol a Barcelona vaig entrar en contacte amb l’empresa Singer. Em vaig formar amb tècnics de la seva divisió d’informàtica que venien dels Estats Units a la seu que tenien a Barcelona. Poc després vaig participar en la creació de la Facultat d’Informàtica de Barcelona - UPC, la primera de l’estat espanyol, i vaig ser professor d’estructura de la informació.

Ha treballat per a la NASA i l’exèrcit nord-americà.

De la meva feina a l’exèrcit no en puc parlar perquè encara no ha caducat el contracte de confidencialitat, però el de la NASA sí. Vaig ser una de les 1.500 persones de tot el món que vam treballar al projecte de la primera generació del transbordador Space Shuttle. La meva feina era muntar un sistema de simulació per verificar el programari de sincronització dels cinc ordinadors de la nau. En total sumaven 700K.

També ha sigut emprenedor en el món de la informàtica.

Després de treballar a IBM vaig crear la meva primera empresa, que va arribar a tenir 250 treballadors. Com que no ho podia fer tot, vaig buscar un soci per portar la part comercial i administrativa, però no vaig encertar-la. Vaig crear una segona empresa i aquest cop em vaig quedar la part comercial. Vam treballar amb Prosegur, Seat i el Banc Central, i amb tres mesos vam facturar 12.500 milions de pessetes. Tampoc va anar bé.

I va acabar a Tarragona.

Vaig anar acabant les feines amb els clients i l’últim que quedava era un gestor de Tarragona. Li va agradar com treballava i no em va deixar marxar. I vaig venir a Tarragona amb la família. Portava diverses empreses i vam guanyar el concurs per gestionar els centres de la ITV de Tarragona, Lleida i part de Barcelona. Com a cap tecnològic vaig desenvolupar un sistema informàtic propi i vam ser pioners en la implantació del certificat de lectura òptica, que llavors només es feia servir als exàmens d’universitat.

Però va deixar la informàtica.

El grup Holding Iberica ens vam vendre les ITV i ens vam centrar en les altres empreses, com cellers, fàbriques de puros... Fins que el 2000 vaig entrar al món del reciclatge d’ampolles i vaig crear una empresa que treballava al nord d’Àfrica. A Algèria vam arribar a tenir 15.000 persones recollint ampolles. Era una època en què viatjava molt. Però la salut em va petar. Vaig notar que no estava bé i em van detectar un problema neurològic. Des de llavors m’he dedicat a fer de tarragoní. Durant anys no ho havia pogut fer perquè viatjava molt per feina i també per diferents iniciatives filantròpiques en països com el Txad. Vaig arribar als 300 vols anuals.

Com és ara la seva vida?

Participo en iniciatives com el TEDx Tarragona, la Fundació Gresol, els Consells de la Mobilitat i de la Discapacitat de Tarragona i Tarragona Sense Barreres, entre d’altres. La meva debilitat són les persones que tenen ganes de fer coses i, quan la salut m’ho permet i conec la persona, encara faig de mentor.