Els Jocs
La paradoxa és que ni el projecte ni un eventual referèndum semblen viables en un escenari de divisió
UNA CERCA AMB GOOGLE de notícies internacionals relacionades amb la decisió d’ajornament dels Jocs del Mediterrani dóna molt pocs resultats, i molt poc rellevants. El presumible descrèdit per a Espanya per una sol·licitud sense precedents és, doncs, difícil de constatar, atesa l’escassa o nul·la repercussió de la notícia en els principals mitjans de comunicació de països tan mediterranis i competitius esportivament com França i Itàlia.
Però, a casa nostra, el que sí que han estat notòries han estat les reaccions majoritàriament crítiques dels representants de formacions polítiques presents al consistori, així com el cop anímic per a la societat tarragonina.
Gairebé un mes després de la decisió, no s’albira, encara, un camí clar d’evolució i ens trobem, més aviat, submergits en un ambient, tancat, de retrets i de posicionaments partidaris. S’ha fet pública una proposta de referèndum sobre la continuïtat del projecte.
No sé valorar si la qüestió el justifica o no; en tot cas, seria una manera civilitzada de prendre una decisió forta, sense ambages, en un sentit o en l’altre. Però el que sí que crec que cal fer notar és que la seva eventual convocatòria, i la subsegüent crida a la participació ciutadana, necessitaria d’un nivell d’acord de la mateixa entitat que el que requereix la simple decisió política de tirar endavant un projecte que pot continuar sent una oportunitat per a Tarragona, en la mesura que, precisament, existeixi aquest acord.
La paradoxa és que ni el projecte ni un eventual referèndum semblen viables en un escenari de divisió. I aquest, que és el que tenim avui, és el pitjor dels escenaris, el que pot conduir a la decepció de veure com s’escapa una oportunitat i a la disminució de la confiança en les pròpies forces. I ens manté immersos en aquest ambient negatiu de queixa i retrets creuats.
Per contra, si una gran majoria de les forces polítiques identifiquessin que Tarragona 2018 pot seguir sent un projecte estratègic per a la ciutat, per a tothom, encara hi ha molt d’espai per a la discussió i l’anàlisi compartides i per als acords que el facin possible. Bàsicament, es tracta que els Jocs del Mediterrani no siguin bandera de ningú i ho siguin de tots.