Us ha passat que heu trobat a faltar coses imaginàries? La protagonista d’un llibre que us va agradar molt o la família d’una sèrie televisiva que us va tenir enganxats durant setmanes? Tots aquells personatges, llocs i situacions que heu arribat a fer vostres i sentiments que han travessat el paper o la pantalla fins a esdevenir propis? Realitat i fantasia conviuen dins la nostra ment per ajudar-nos a sobreviure. De la mateixa manera, arribats al final, ens deixen un petit buit que pot retornar en forma de nostàlgia com si de debò haguéssim perdut un amic, una feina trepidant o una casa on van succeir moltes coses. Aquest temps de ficció imprescindible transcorre en paral·lel al temps de la nostra existència real i un repercuteix sobre l’altre.
Em van quedar gravades les paraules d’una senyora gran que, recordant una telenovel·la molt exitosa fa anys, em va dir, literalment, que li havia salvat la vida. Passava una mala època i gràcies a aquella estona diària d’evasió, podent fugir dels seus problemes i posar-se dins unes altres sabates, havia pogut suportar la situació. Va ser la seva cura per al cor.
Antoine de Saint-Exupéry va sentenciar, per boca del seu Petit Príncep, que l'essencial és invisible als ulls. L’amor, l’odi, la por, el desig. Tan intangibles i, en canvi, tan reals per als humans. Tan real com l’emoció experimentada aquella tarda que una novel·la ens va portar al cim del món. Una sensació que mai no podrem oblidar i que forma part de nosaltres igual que tota la resta.
