Albert Puig: “La humilitat és el que et fa créixer i progressar com a jugador”

Nascut a Cambrils el 1968, Albert Puig Ortoneda és entrenador de futbol des dels 16 anys i durant quatre (2010-2014) va ser director esportiu del futbol base del FC Barcelona. Després d’estar com a director tècnic a la selecció del Gabon i com a segon entrenador al New York City amb Domènec Torrent, ha entrenat quatre temporades a la lliga japonesa.

Com ha estat aquesta experiència al futbol japonès?

— El primer any amb l’Albirex Niigata va ser molt dur a causa del covid. Vam jugar un partit i després vam estar cinc mesos sense fer res, i tot el que no havíem fet ho vam jugar en quatre mesos. Va ser brutal. Vaig intentar canviar l’estil de l’Albirex. Va ser molt complicat però em van seguir. Hi va haver problemes i la gent es va bolcar amb mi. La segona temporada la vam començar sent primers i després vam baixar una mica. Però l’equip evolucionava molt bé en l’estil de joc.

Parlem de l’estil Barça?

— Em vaig enfocar molt en l’estil posicional. De cara al tercer any, vaig pensar que si em sortia una oferta d’un dels primers vuit equips de Primera Divisió, ho provaria. Va arribar l’oferta del FC Tokyo, que té el pitjor pressupost, però era el de la capital. Vaig acceptar. L’Albirex va seguir amb el meu segon entrenador i tot el que havia ensenyat, amb un estil de passada curta. Van pujar a Primera.

Hi va deixar una bona herència.

— Va arribar una estadística que deia que el Manchester City era l’equip que més passades curtes feia i després venia l’Albirex Niigata. El Tokyo era un equip que feia molts anys que només es dedicava al contraatac, com l’Atlètic de Madrid, però més bèstia. Canviar-ho va costar. A més, el primer any no hi havia inversió econòmica. Vam quedar sisens. El segon any hi havia d’haver inversió, però no n’hi va haver. Vam començar bé, però vam encadenar una ratxa molt forta de lesions. Ens vam recuperar, però l’equip no va acabar de fer l’empenta i vaig decidir deixar-ho.

El futbol japonès té alguna característica destacada?

— És molt tècnic i intens. Com a defecte, la presa de decisions és complicada perquè tenen un caràcter obedient. I és poc físic, comparat amb el de la MLS americana, on vaig ser segon entrenador del New York City, que és poc tècnic i molt físic.

Anant als inicis, com li arriba l’oferta per entrenar al Barça?

— Estava al futbol base del Reus Deportiu i la segona temporada que hi era em va arribar l’oferta de fer scouting per al Barça a la zona de Tarragona. El 2003 ja em vaig incorporar al futbol base del Barça. Vaig començar des de baix i vaig anar pujant, fins que del 2010 al 2014 vaig ser coordinador del futbol base del Barça. Em van nomenar Pep Guardiola i Tito Vilanova.

Com va ser aquella etapa?

— Va ser estable, boníssima. Vam canviar tot el tema professional del futbol base, que no existia. Era tot molt amateur, amb entrenadors que només anaven al club a la tarda. Vam fer que tots els entrenadors fossin professionals. Gestionàvem un 0,5% dels mil milions que tenia de pressupost el Barça i, en aquells quatre anys com a coordinador, en valor i vendes vam arribar a generar 300 milions d’euros.

Quins jugadors van fitxar?

— El millor talent d’Espanya el teníem nosaltres: Iñaki Peña, Ansu Fati, Cucurella, Dani Olmo, Abde... Oriol Romeu el vaig fitxar abans, el 2003, com a captador. Vam fer una feina descomunal. I ho vam fer perquè hi havia una gran estabilitat i una persona que manava, que era el Pep. Entrava al meu despatx i em preguntava quin jugador pujava i quin no, on havíem de fitxar. La gran característica del Pep és la seva capacitat de treball. És un obsés del futbol.

Perquè un noi d’aquests arribi al primer equip, què necessita? 

— Hi ha dues coses fonamentals: mentalitat i progressió. Mentalitat competitiva d’alt nivell, com en qualsevol feina que facis. El futbol no és una excepció. Tots els jugadors que arriben a dalt són obsessius i només pensen en el futbol i en ells mateixos. Per superar totes les dificultats, has de tenir una mentalitat fortíssima. I després, la capacitat que tinguis de cada dia ser millor que l’anterior. Un cas excepcional en això és Sergio Busquets.

També li dona molta importància a l’esportivitat.

— L’esportivitat principalment està en la humilitat, que és el que et fa créixer. En l’alta competició només val el resultat. Dins del camp de futbol has de tenir una mentalitat de guerrer, però fora del camp has de ser humil i tenir uns valors. I això t’ajudarà molt a créixer. El més important és fora: has d’entrenar i progressar. I quan deixes de progressar la teva carrera va avall.

I n’ha vist molts, d’aquests?

— Molts, com en la teva professió. El futbol no és res especial. És especial perquè és mediàtic. Si ets dropo o et penses que ets el millor, vas malament.

Quina diferència veu entre el Barça actual i el de la seva època?

— És una refundació. D’aquell Barça, el que va sorprendre és la quantitat d’anys que va tenir èxit. Hi va haver un gran entrenador, amb una capacitat de treball brutal, que és Pep Guardiola. I es va ajuntar amb diverses generacions de grans jugadors i el millor jugador del món, Messi. Amb tot aquest talent, pot semblar que aquell Barça va guanyar pocs títols, tot i guanyar-ne molts. Si ho reflecteixes en la Champions potser sí, però, com diu el Pep, el bon entrenador li dona més valor a la Lliga, al dia a dia, al que treballes durant la setmana. A la Champions hi ha mil factors. Mira quant ha tardat el Manchester City a guanyar-la. Quants milions invertits i quants anys. El Madrid? Té la mà trencada amb la Champions, ja sigui per la mentalitat, la història... El Madrid té més desordre tàctic i es basa en les individualitats i les remuntades. I en el format de la Champions, és brutal. El Barça o el City necessiten que el conjunt jugui excel·lent per obtenir resultats.

Quin serà el seu futur?

— Ja he fet totes les funcions fins a l’elit, excepte la de director esportiu. El meu somni era ser entrenador del futbol base del Barça i l’he superat de molt. Des d’allí, vaig voler sumar experiències esportives i de vida. Ara estic en un període de reflexió per veure, dins d’aquest món del futbol, quin camí segueixo.