De gran vull ser com vosaltres
“Tinc 88 anys i cantar em dona vida. Què faria, si no?”. Aquesta frase me la va dir, fa uns dies, una senyora que fa anys que forma part d’una coral. Aquest estiu han preparat un concert d’havaneres on havien de memoritzar cançons i moviments, preparar vestuari i escenografia i després exposar-se davant dels seus familiars i públic en general amb la responsabilitat que això comporta. Minuts abans d’engegar se’ls veia amb aquells nervis que et fan estar alerta però a la vegada t’empenyen a donar el millor de tu. El resultat va ser un èxit absolut. El públic dret i tots ells amb un somriure que els arribava d’orella a orella. L’alegria immensa que se’ls veia al rostre va ser un regal i crec que l’experiència els va suposar un reforç positiu que estic segura que recordaran tota la vida. Tots ells són un exemple de les moltes persones grans que amb la seva energia transmeten un dels missatges que cap de nosaltres hauríem de perdre de vista: viure cada moment com si fos el darrer.
El dia a dia ens impedeix valorar el que de més grans és una sort: la salut, estar envoltats dels qui més estimem i, sobretot, les ganes de compartir bons moments perquè els dolents ja venen sols. La nostra gent gran han passat guerres, fam, pobresa, i se n’han sortit. Els admiro sobretot per com fan del detall més petit el tresor més gran. Aquells avis i àvies cantant a ple pulmó em van fer adonar que de gran vull ser com ells: vital, alegre i, sobretot, feliç.
