Dissabte passat, que celebràvem el Dia Mundial dels Museus, vaig somiar que continuàvem sent una nació pionera. Les inèrcies duren un temps –fins i tot en mans de mediocres o desganats– però s’acaben i, a parer meu, estem deixant de ser un poble avantguardista, àgil i sempre àvid de novetats, que és com solen ser els països petits amb organitzacions més eficaces, humanes i, en resum, millors. Aprofitant l’avinentesa somiaré en museus, atès que representen prou bé el nivell de civilització i prosperitat d’una societat.
Somio el meu país amb els museus públics tots de franc. Només aportacions discrecionals, qui vulgui. Tant se val que hi vagin els de sempre igualment, es tracta d’una qüestió de principis i, amb el temps, potser el cercle viciós es trenca. Somio horaris molt més amplis. Qualsevol espai que tanqui a les set o, fins i tot, a les vuit només pot ser visitat per jubilats i quatre més. La resta de ciutadans difícilment hi podem anar entre setmana i les opcions van minvant. En contrast, el nostre comerç i serveis fa horaris maratonians per atraure un turisme de birra i pandereta campió mundial de balconing i xivarri als carrers fins a la matinada. Si no ens respectem a nosaltres mateixos, com volem que ens respecti ningú. Somio que obrim els museus, com a mínim, tantes hores com els bars. Somio que persones en situació d’atur, risc d’exclusió, els mateixos jubilats o joves inactius, ho fan possible –un debat tabú quan seria una responsabilitat enriquidora i una injecció d’autoestima per a molts d’ells–. Somio que trobem solucions imaginatives, o que apliquem les que ja estan inventades, perquè no vull un país de museus tancats i barres sempre obertes, digueu-me somiatruites.
