GUSTAU ALEGRET: “Davant del soroll, la societat tornarà de manera natural als mitjans tradicionals”

TarragonaNascut a Tarragona, Gustau Alegret fa quinze anys que viu als Estats Units i, des d’en fa quatre, és director i presentador de Club de Prensa i Cuestión de Poder, dos programes de televisió diaris d’anàlisi, entrevistes i informació política del canal internacional NTN24. Recentment ha guanyat el Napolitan Victoria Awards en categoria de periodisme polític. Un nou premi per afegir a una carrera brillant.

¿Com acaba un periodista tarragoní presentant un programa d’anàlisi política per a tot Amèrica?

Per la voluntat de millorar el meu anglès i ampliar el meu camp periodístic. La possibilitat de fer entrevistes en anglès em capficava molt. Admirava els periodistes que, a més de parlar català i castellà, podien parlar amb algú en anglès sense traductor. Volia millorar el meu anglès i vaig buscar un curs que m’hi ajudés.

I el va trobar?

— Sí, un postgrau a la Universitat de Georgetown pensat per a estrangers, que posava l’accent en la gestió empresarial i l’anglès professional. Vaig vendre’m el cotxe, vaig demanar un crèdit i vaig començar la meva aventura americana per nou mesos. Però l’estada es va allargar contracte a contracte. Als Estats Units, si treballes durament, hi tens oportunitats. Vaig estar uns quants anys per tornar a fer periodisme. Vaig fer de corresponsal de RAC1 durant nou anys i quan vaig entrar a NTN24, primer va ser com a periodista de carrer, després com a presentador d’un programa d’anàlisi, després com a cap del departament d’informatius dels EUA i els últims quatre anys com a responsable de dos programes, un de matí, de taula de treball, i un altre al vespre, en prime time, que és d’entrevistes.

Quina audiència tenen els programes que fa actualment?

— És una televisió per cable que va dirigida sobretot als hispans dels Estats Units. Però també ens dediquem molt a la política de l’Amèrica Llatina.

També parlen de l’actualitat política a l’estat espanyol.

— Espanya és un país que interessa a l’Amèrica Llatina, potser per allò de la “madre patria” i és la porta d’entrada de molts americans a Europa. També hi ha l’idioma, que és el mateix. L’actualitat espanyola interessa molt...

¿Als EUA hi ha una divisió tan gran des de la irrupció de Trump en la política?

— Sí, és així. Hi ha una polarització molt gran. Trump està destruint els grans acords que hi havia hagut en aquest país i els extrems estan segrestant el Partit Republicà. Vuit vots dins una majoria de més 200 parlamentaris han tombat el líder a la Cambra de Representants. Cada pas que fan els Estats Units qüestionant el seu funcionament erosiona per dins el seu propi sistema. I potències com Rússia i la Xina, que aspiren a un món multipolar, només han d’esperar que aquestes ferides autoinfligides facin la feina. La victòria de Trump no s’entén sense la interferència russa, que està molt documentada. Hi ha altres elements que hi sumen, però desinformant, desacreditant i atiant les passions més baixes de capes de la població que estan desconnectades de la política Rússia ha influït en les eleccions nord-americanes.

Parlem d’aquest últim premi que ha guanyat, el Napolitan Victoria Awards.

— És un reconeixement que dona l’Associació de Consultors i Analistes Polítics d’Amèrica Llatina i d’Espanya. És en la categoria de periodisme polític. Em fa especial il·lusió perquè el premi l’atorga The Washington Academy of Political Arts and Sciences (WAPAS), una societat honorària establerta amb la missió de reconèixer l’excel·lència del treball i el talent en la indústria de la comunicació política, a més d’elevar la professió de la consultoria política per millorar la democràcia al món. I no és només un premi periodístic, sinó també al periodisme polític, que és el que faig. Per aquests dos motius em sento molt agraït. Quan vaig saber que era entre els cinc finalistes em vaig considerar molt afortunat. Treballo durament i dedico moltes hores a una professió que considero meravellosa. Tinc sort que el meu hobby és la meva professió.

De les entrevistes que ha fet durant la seva carrera, ¿quina recorda que l’ha marcat més?

— N’hi ha dues, molt diferents. Una a una nena de 13 anys que va quedar embarassada i va acabar donant a llum en una zona rural de Costa Rica. Vaig trobar que hi havia una història humana molt forta. Era emocional, amb tots els components del drama de l’embaràs infantil i adolescent. Apartaven les nenes de les escoles, les convertien en culpables de fets dels quals no eren conscients o eren conseqüència de la violència sexual intrafamiliar. La mare ens ho explicava de manera molt crua i molt franca. Tinc sis germanes i això em va impactar molt. L’altra, en un altre nivell, va ser la que vam fer a Santiago Abascal aquí a Washington, just abans de la pandèmia. La primera reacció meva quan vaig tenir l’oportunitat de fer-la va ser no entrevistar-lo, no donar veu a un populista, però el meu equip em va pressionar. Vaig canviar d’opinió, però vaig demanar moltes dades per preparar les preguntes i què podia respondre. En vaig sortir relativament content i decebut alhora.

Per què?

— Vaig tenir la sensació que amb dades jo li argumentava coses, ell les rebatia, jo hi tornava... Un periodista tampoc pot posar-se la bandera de l’oposició per criticar un polític, perquè aquest té el seu punt de vista i no és la nostra funció tombar-li tots els arguments i has de permetre que els expressi. Des de l’entorn de Vox vaig veure a les xarxes socials que sortien a criticar-me i vaig quedar una mica parat. El subjecte de la notícia no era el seu líder, sinó el periodista. No discuteixo a les xarxes socials. Com a molt faig algun like. És un principi meu. A la gent que m’escriu un correu o un missatge directe, sí que els responc perquè crec abans que res és l’audiència.

Va tenir una sensació agredolça?

— Abascal va poder explicar el seu argumentari i ser convincent per a alguns. I a mi això no em feia gaire gràcia perquè els problemes complexos no requereixen respostes simples, sinó més profunditat. El populisme té aquesta habilitat. “Construïm un mur!” Què vol dir construir un mur? Construir un mur contra la immigració il·legal és un concepte que la gent aplaudeix, però no entenen què vol dir. I això és la sensació que vaig tenir en l’entrevista.

Al seu blog destaca la frase “I believe in good journalism”.

— El bon periodisme és més necessari que mai. En una època de notícies falses, de descrèdit dels mitjans i de la política, de periodisme que només busca el clickbait i el xou, en un mar de desinformació i de manca de credibilitat, la gent acabarà buscant fonts de confiança. La societat tornarà de manera natural als mitjans tradicionals que intentin fer bé la feina, i això vol dir allunyar-se una mica de les xarxes socials com a font d’informació. Davant el soroll, més periodisme i millor periodisme