Marta Amigó: “Fa cent anys ja tenien la sensació que tot aquest patrimoni oral s’estava perdent”

Nascuda a l’Espluga de Francolí el 1980, Marta Amigó Vilalta, és llicenciada en magisteri en l’especialitat d’educació musical i també en història i ciències de la música. És mestra de música a l’Escola Martí Poch de l’Espluga i també coordina en l’àmbit català el programa Escacs a l’Escola. Ha publicat amb l’Editorial La Musca La Conca de Barberà dins l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Com neix aquest llibre? 

— Va començar el 2022, perquè es va celebrar el centenari de l’inici oficial de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Ja n’havia sentit a parlar abans. Estava impulsat per Rafael Patxot, un meteoròleg i astrònom, però dins del món cultural català es movia molt. Va rebre una herència de la seva cunyada, que l’havia d’administrar, i la va voler destinar a fer l’Obra del Cançoner. 

Què era aquest projecte?

— Volia recollir la part de tradició oral de tots els territoris de parla catalana –cançons, balls, llegendes populars– i fer una gran publicació de molts volums. Fa cent anys ja tenien la sensació que tot aquest patrimoni oral s’estava perdent, que la gent gran s’anava morint i els coneixements no passaven de generació en generació. Comptava amb l’ajuda de diverses persones de l’Orfeó Català. I van crear les parelles de "missioners", que en deien ells, formades per un lingüista o algú de l’àmbit de la llengua per documentar-ho bé i un músic, per recollir les músiques. 

Com funcionaven aquestes parelles? 

— Aquestes parelles anaven per diversos llocs. A l’estiu és quan feien més feina, que és quan alguns tenien vacances, feia més bon temps... Van anar fent missions finançades per Patxot. Els missioners tenien l’obligació d’escriure un diari i explicar on havien anat, amb qui havien parlat, les seves sensacions, els materials que recollien... Fotografiaven els pobles i la gent que els explicava coses o cantaven. També havien de passar les partitures amb les lletres escrites. I hi ha tots aquests materials i memòries. Són 60.000 cançons. L’Obra del Cançoner no són només aquestes missions sinó que paral·lelament van recollir materials a les oficines, com tot el fons de Marià Aguiló o de Rossend Serra, persones que al segle XIX ja havien treballat en tot això. Els seus descendents ho van cedir a l’Obra del Cançoner Popular. 

Tot plegat es va arribar a editar?

— No. Només un primer volum, que és el de dansa. Van començar el 1922, però era molta feina i el 1936 va arribar la Guerra Civil i es va estroncar. Molts dels que estaven implicats en el projecte es van haver d’exiliar.

On va quedar tot aquest fons amb l’entrada de les tropes franquistes? 

— La meitat amagada a Barcelona en diversos llocs, i l’altra meitat, quan va poder, Rafael Patxot se la va emportar a Suïssa, on es va exiliar. Quan va acabar la dictadura, la família Patxot va decidir donar tot el fons al monestir de Montserrat, un lloc on creien que es tindria cura d’aquest material i no correria perill de ser destruït pels canvis polítics. Ara aquest fons està digitalitzat. 

Parlem de la Conca de Barberà. Qui són els missioners que hi van?

— Només hi ha una missió que porti el nom Conca de Barberà i només van a Montblanc. Hi van anar Joan Tomàs i Joan Amades. Això em va sobtar. Hi ha molts més pobles a la comarca. L’avi matern de Joan Amades era de l’Espluga de Francolí i vaig pensar que el normal és que hagués volgut anar al poble del seu avi i besavis. Vaig buscar i buscar i vaig trobar cinc missions més que havien passat per la Conca. Algunes eren de pas, com una molt llarga que van fer per la Franja de Ponent, l’Urgell i la Segarra, i a la Baixa Segarra hi ha pobles que ara són a la Conca. Van anar a Santa Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb, Rocafort de Queralt i Conesa, i van baixar fins a l’Espluga de Francolí i Vimbodí. Quan van anar a les terres de Montsant van ser a Vilanova de Prades. Hi havia missions que duraven mesos i altres que eren puntuals d’un o dos dies en cap de setmana. A la Conca en van fer dues. Una a Solivella per entrevistar un graller i una altra a Montblanc per parlar amb un flabiolaire que tocava al Ball de Bastons. El repte del llibre era recollir i aplegar tota aquesta informació.

Quantes cançons es van recollir a la Conca? 

— Amb les missions, 316 cançons. Però les missions només és una de les quatre fonts que té el Cançoner. En el fons de Marià Aguiló hi havia materials a la Conca i en el de Rossend Serra també n’hi ha. En el llibre està tot recopilat, però a vegades són retalls de paper. Hi ha hagut molta feina de formigueta. També he consultat experts de primera línia, com Jaume Ayats i Salvador Revés. 

Quin tipus de cançons hi ha?

— De tot una mica. Hi ha moltes cançons de Nadal. Però no són les de sempre. Jo no les havia sentit mai. Hi ha moltes balades. Els que impulsen el Cançoner tenen un ideal de país, són un moviment romàntic i valoraven molt les balades. Són cançons llargues, que parlen d’enamorats i acaben sovint malament. La gent les cantava mentre treballava. No hi havia ràdio ni televisió i era una manera de passar l’estona. I aquestes cançons passaven de generació en generació. N’hi ha que són pròpies de festes, als pobles. Hi ha moltes cançons que les desestimaven.

Per exemple? 

— Les cançons infantils no les van recollir. Tampoc les cançons de taverna. Si eren massa grolleres les descartaven. De jotes n’hi havia moltes, també al Camp de Tarragona, i no en van recollir gairebé cap. Tampoc les cançons de joc. La meitat de les recollides eren balades, un gènere que hi era, però no era tan important. Eren gent de famílies de classe social més aviat alta i els semblava que segons què no era adequat: si deien paraulotes, si parlaven de sexe... Als entrevistats els costava cantar davant d’uns desconeguts de Barcelona que havien conegut aquell dia. Els feia vergonya. Després els missioners anaven a la taverna i cantaven a ple pulmó. 

Aquest estiu el llibre també ha estat un espectacle.

— Sí, hem fet sis presentacions, amb l’ajuda de la Diputació de Tarragona per a projectes culturals. Hem presentat el llibre en les sis poblacions on es van recollir més cançons. En els concerts amb Albert Margalef, Laia Pedrol i Anna Amigó hem recuperat algunes cançons i les hem musicat. Entre aquestes peces hi ha les cançons de pandero, un instrument que fa cent anys era molt vigent en zones de Catalunya, i avui en dia ni es coneix. És bonic que es conegui aquest instrument que servia per recollir diners en festes o per fer un altar nou. El tocaven les majorales i improvisaven una lletra al mateix moment.

I aquestes cançons quin recorregut creu que tenen a partir d’ara?

— Algunes es podrien treballar a les escoles. Les temàtiques que tracten no són adequades perquè els nens d’avui en dia les cantin, però una cançó d’aquestes la pots analitzar amb els alumnes i comparar la societat d’abans amb la d'ara, trobar paral·lelismes... Amb aquest llibre posem a l’abast uns materials que són inèdits. De les 316 cançons que van recollir les missions n’hem publicat unes setanta. D’aquestes, només nou havien estat publicades als Materials de l’Abadia de Montserrat. A l’hora de fer la tria de cançons ho vaig tenir en compte per ampliar el material que posem a l’abast de la ciutadania.