16/07/2024

Casa, Casa Boada

2 min
Salvador Boada Calbó (1905-1974) amb el seu pare Eduard Boada Pallarés (1882-1965).

Per motius professionals, fa uns dies que visc –temporalment– a Barcelona. El cap i casal segueix com Saturn, menjant-se els seus fills, locals històrics, patrimoni… Una autodestrucció que cada vegada ens la veiem més a prop. 

Al mateix moment, hi ha una voluntat –potser promoguda, com aquella de la Movida Madrileña– d'institucions locals per trobar un rol a la cuina i gastronomia locals. Tot un seguit de foodies busquen la millor hamburguesa, el gran biquini i el millor entrepà. Una colla de personatges que no han sortit del Pla de Barcelona i no coneixen el messies tarragoní, el tascaman, el Boter d'Honor del Carnaval de Tarragona, el Copero Mayor de la Corona Azteca o, simplement, l’amic Eduard Boada. 

Casa Boada, la seu operativa del geni, sempre ha estat instal·lada en un edifici xamfraner a l’avinguda Rovira i Virgili –antiga carretera de Santes Creus i més cap aquí carrer Colom–, al número 24, projectat per Josep Maria Monravà i López els anys 40 del segle XX. El terreny, situat en un punt central de l’eixample tarragoní, disposa d’una estreta façana al carrer de López Peláez, amb accés a les plantes d’habitatge, sobre el bar. 

La comitència de l’edifici fou promoguda per Salvador Boada Calbó i Victòria Pascual Castellnou, pares d’Eduard Boada, que obriren Casa o Bodega Boada el 1947. Un negoci familiar que basava el seu producte amb menjar casolà, uns primers entrepans i begudes com vi de Nulles, refrescos i beures locals i camptarragonins. 

Fou ja a la dècada dels 70 que Boada inicia la trajectòria dins el món de la cocteleria amb creacions com Altafulla oro de playa, Prades sabor de roble, Cambrils sabor de mar, el còctel de Sant Roc, pels barris del Miracle, Maria Cristina i per entitats de tota classe com Mediterrània o l'Ateneu de Tarragona. A més, també trobem col·laboracions en festivals i les Festes de Santa Tecla i Sant Magí o les begudes dedicades al Gran Ducat de Flandrensis i al príncep Moctezuma. 

Més tard arribaren les extraordinàries creacions entre pa i pa de Boada. Al mateix temps, més o menys, que les parets del local anaven desapareixent sota una capa de marcs, cartells, pintures –la més gran, les famoses caravel·les de Miró Solé–, records, autògrafs, retrats, fotografies… i la mítica mida dels bucadillus

Ara que torno a casa, a Sarral, m’ha semblat un bon moment de tornar a les arrels i redescobrir allò que tots coneixem, el Boada i casa seva.

stats