CARLOS HERNÁNDEZ: “Hem passat de fer cua en concerts de grups que ens agraden a tocar amb ells”

Carlos Hernández és la veu de Ñekü, una de les bandes que trepitja més fort en el panorama indie estatal. Acaben de publicar el seu primer àlbum, 36 segundos, després de l’èxit de la seva maqueta i la gira Hexapolar. Hernández va néixer a Tarragona el 1980, però des dels 25 anys viu a València, on des de l’any 2012 afronta una nova etapa de Ñekü amb Raúl García a la guitarra, Carles Llusar al baix i David Jover a la bateria.

Ñekü fa molt de temps que existeix.

Sí, existia però d’una altra manera, amb un altre estil musical, més rocker. El grup el vam crear el 1997 un grup d’amics a Tarragona i tocàvem en concerts de la Universitat Laboral, després en sales com la Vaqueria i també fora de la ciutat. Érem quatre nois sense estudis musicals que ens ho passàvem bé.

A València Ñekü es transforma.

Hi vaig marxar per motius personals el 2005, a l’aventura. Allà vaig descobrir l’ indie. Ens hem acabat ajuntant quatre músics amb experiència, que ja havíem tocat en altres bandes o orquestres.

Com és aquesta nova etapa.

Amb els mitjans que teníem vam enregistrar una maqueta, Hexapolar, i vam començar una gira que va durar dos anys. Vam poder tocar en festivals com ara el Tan Fan, de Tarragona; el Sansan, de Benicàssim, i el Granada Sound. El concert a El Cau va ser impressionant.

Tarragona encara tira molt.

La gira d’ Hexapolar la vam començar i acabar a Tarragona, i aquesta, la de 36 segundos, el nostre primer llarga durada, l’hem iniciat aquest mes de febrer i també l’hem engegat a El Cau. Tocar a Tarragona és tornar a casa. Ens tracten molt bé i l’ambient és impressionant. I hi ha una certa nostàlgia. Vaig néixer i viure molts anys al carrer Pere Martell.

36 segundos és el vostre primer llarga durada.

L’hem fet amb mitjans propis, gràcies a una campanya de mecenatge, sense el suport d’un productor. No volíem que fos un producte enllaunat. Ara tots els discos s’assemblen molt. I la crítica l’està deixant molt bé, fins i tot crítics que sempre són negatius.

Us heu professionalitzat.

Ha sigut sense adonar-nos-en. Fins al juliol tenim totes les setmanes ocupades amb bolos i festivals. Avui en dia és molt difícil fer aquest salt. La majoria d’integrants de bandes indie tenen de dilluns a divendres una feina i toquen el cap de setmana. Nosaltres vam decidir fa un any que tindríem la nevera buida un temps, però que ens arriscaríem amb la música. Ens hi vam llançar.

I ha sortit bé.

És increïble. Hem passat de fer cua per anar a concerts de grups com ara Sidecars o Elefantes a tocar amb ells, ser amics i enviar-nos missatges per desitjar-nos bon Nadal per WhatsApp. El públic ha respost i ens ha donat la raó. Ara ens coincideixen dates de concerts i hem de decidir entre l’un i l’altre. Fa poc no ho podíem ni somiar. La nostra feina ara són els concerts, i volem que la gent s’ho passi molt bé. Els nostres concerts són com una festa major.

El camí cap aquí ha sigut molt difícil?

A Tarragona vaig treballar molts anys a l’Hospital Joan XXIII. També vaig estar dos anys pencant a la sala El Cau, fent de tot. I quan vaig arribar a València vaig haver de buscar feina en fàbriques i geriàtrics per aconseguir un coixí econòmic per dedicar-me a la música.

La indústria musical ha canviat molt.

Molt. Quan vam treure el disc 36 segundos a mitjans de febrer només es podia comprar online, en dues botigues de discos a València i als concerts. Fa unes setmanes hem firmat amb una productora i hem millorat la distribució. El disc ja es pot trobar en més botigues i centres comercials.

I quan es podrà tornar a veure Ñekü a Tarragona?

Estem gestionant amb l’Ajuntament de Tarragona de venir a tocar a la festa major de Sant Magí o de Santa Tecla. En tenim moltes ganes. Si convé rebaixarem la nostra tarifa [riu]. Per nosaltres no serà, si no venim.