Carolina Fajardo: “Quan cantes al Liceu, a la gent li comença a sonar el teu nom”

TarragonaLa soprano tarragonina Carolina Fajardo està en un bon moment de la seva encara incipient però intensa carrera. El novembre passat va debutar al Liceu, i el mateix mes d’aquest any afrontarà el seu primer paper protagonista en una òpera tan exigent com Madama Butterfly.

Com va entrar en el mon de la música? Tenia antecedents familiars?

— A la meva àvia, que és aragonesa, sempre li havia agradat molt la música i cantava jotes. Un germà seu tocava molt bé la guitarra i ma mare va rebre classes i ens ho va traspassar a nosaltres. Tinc records de petita de la meva mare cantant-nos i tocant la guitarra. A les tres germanes ens agrada molt la música. Amb la meva germana Mireia estàvem fent ballet clàssic i la professora va comentar que jo tenia molta oïda i que provés de fer les proves per al conservatori. Les vaig fer i vaig entrar-hi a la primera. Vaig escollir l’instrument de piano, però ja des de l’inici el mestre de cant coral em va dir que fes el doble grau, però en aquell moment no m’ho vaig plantejar.

Com va seguir?

— Vaig acabar l’institut i vaig començar una enginyeria. Em va quedar un any per acabar la carrera de piano, perquè compatibilitzar-ho amb la universitat era molt dur. Amb els anys vaig deixar enginyeria i al final vaig estudiar disseny, que era el que m’agradava. Vaig començar a treballar en un despatx d’arquitectes de Barcelona, després em vaig casar. Amb la crisi de la construcció el despatx on treballava va tancar i vam fer un pensament: com que teníem tota la família aquí, vam decidir venir a Tarragona. Quan el meu fill tenia un any i mig, passejant per Tarragona amb ma germana, vam passar pel carrer Fortuny i vam sentir òpera. Hi havia l’Estudi de Música.

I què va passar?

— Vaig pujar, vaig dir a la directora, la Teresa Valls, que m’agradava molt la música clàssica, em va fer una prova i em va proposar fer unes classes. Quan portàvem sis mesos em va comentar que podia fer les proves d’accés de cant al Conservatori i treure’m la titulació. Al Conservatori de Vila-seca vaig entrar al cinquè curs. Vaig guanyar el premi extraordinari de cant, matrícules d’honor... Feia una cosa que m’agradava. Vaig participar en un concurs a Sant Cugat, que vaig guanyar, i em van recomanar una professora, que és la que tinc actualment, la Carmen Bustamante. Em vaig presentar al Concurs Internacional de les Corts i també el vaig guanyar. Llavors treballava amb el pianista Ricardo Estrada i em va presentar Carlos Caballé, germà de la Montserrat Caballé, que era el seu agent. Li vaig agradar i vam començar a treballar repertori junts. Vam fer unes audicions per teatres de l’Estat i també en vaig fer al Liceu fa gairebé dos anys. I em van oferir un paper secundari i vaig debutar al Liceu aquest mes de novembre.

¿El debut al Liceu obre portes?

— Et dona més visibilitat. Quan cantes al Liceu, a la gent li comença a sonar el teu nom. Et comparteixen a les xarxes socials... Però és veritat que a la zona de Tarragona el tema de la cultura no està gaire bé. Tarragona és una plaça difícil. Quan vam fer Rigoletto al Camp de Mart l’estiu del 2021 vam comentar amb l’Àngel Òdena a veure si tenia continuïtat, perquè Tarragona com a ciutat és espectacular a nivell de patrimoni, monumental. A Verona és fa un festival de lírica cada any amb una repercussió mundial espectacular. Ho tenim tot per aprofitar-ho.

¿Està decebuda que el Rigoletto no hagi tingut continuïtat?

— Sí, moltíssim, perquè crec que la ciutat s’ho mereixia. No pot ser que a mi m’arribi que la lírica a Tarragona no interessa. I després la gent ha d’anar a Reus o Barcelona. A Reus tenen dos teatres com Déu mana i a Tarragona tenim els teatres deixats de la mà de Déu. Per exemple, el Teatre Tarragona no està preparat per cantar-hi. No és un auditori. ¿Com hem de tenir aquí una orquestra de referència? La gent es busca la vida fora, com la Franz Schubert Filharmonia o el Tomàs Grau, que és del Camp de Tarragona. L’oportunitat a la teva ciutat no hi és.

Com es podria revertir la situació?

— A Tarragona sempre copiem el que fan a fora. Mai arrisquem, mai proposem. L’Àngel Òdena va assumir aquest risc, va fer aquesta proposta amb el Rigoletto i la gent estava contentíssima. Hi ha persones que es van quedar sense entrada. Només es va fer un dia perquè hi havia por de no omplir. La vida és risc. La cultura no és com les matemàtiques, en què u més u és dos. S’ha de provar. Tens el feedback de quanta gent va a veure òpera al Teatre Tarragona o a Reus. Pots fer un estudi de mercat. Pots proposar més concerts, més música clàssica, festivals...

¿La seva carrera la veu a Barcelona?

— Totalment. Sí que el 4 de maig faig un concert a Valls al cicle Nits de clàssics. Són petites ciutats que tenen un cicle constant. Aquest es fa des de fa temps. Tarragona, com a capital de província, es mereix tenir un cicle de música clàssica, una orquestra pròpia... Anem fora i ho veiem. Oviedo té una òpera que és de referència any rere any. A Bilbao i a la Corunya tenen una Associació d’Amics de l’Òpera, com a Sabadell. Vaig treballar amb ells l’any del confinament amb el Macbeth de Verdi. Va ser el meu debut a l’Òpera de Sabadell.

Què falta aquí a Tarragona?

— Jo vinc del món del disseny i crec que és general. A Tarragona li falta ambició artística i creure que té totes les eines per tirar endavant projectes rellevants. Tenim despatxos d’arquitectes premiats fora. No donem valor al talent d’aquí. És frustrant.

¿La seva trajectòria en el món de la música potser ha estat una mica estranya?

— Sí, perquè sovint en els nuclis familiars la música no es veu com una professió sinó com un hobby. Ara sembla que sí que es comença a valorar com una professió, però dedicar-se a la música genera una mica de vertigen perquè és una professió molt irregular. Hi ha moltes opcions, però no tot depèn només del talent. Sacrifiques moltes hores i no saps si tindràs la feina.

¿Però aquest esforç retorna?

— Sí, sempre està allí. Quan et dediques a la teva vocació, les coses no costen. Avui dia les professions amb vocació fan molta falta, perquè hi poses no només el teu cos sinó la teva ànima. I més en el cant, que és un instrument orgànic. És una professió molt dura. La meva entrada en la música professional ha estat gradual. La maternitat l’he gaudit moltíssim. El meu fill anava a totes les audicions, amb el cotxet.

Com veu el futur?

— Complicat. S’ha de lluitar molt, perquè per darrera venen els joves molt forts. Ara la lírica no es tracta com abans, com un producte especial, treballat... Cal treballar més l’esforç. Les coses s’han de cuinar a foc lent. Estic treballant molt i em donen molt feedback positiu. De moment tinc el concert de Valls, uns altres més endavant i al novembre debuto amb Madama Butterfly al Palau de la Música. És un paper molt important i una òpera molt difícil. És el meu primer paper protagonista i en un lloc espectacular com el Palau de la Música.