Carles Esporrín: “Cañellas és el precursor del que avui en dia s’entén com a fotoperiodisme”

TarragonaJosep Maria Cañellas Mata (1856-1902) és un fotògraf reusenc molt poc conegut, però que va ser pioner de la fotografia instantània i del fotoperiodisme. Una figura molt suggeridora que protagonitza el documental L’ombra del fotògraf. L’ha dirigit, juntament amb Luz López, Carles Esporrín (Reus, 1975), periodista especialitzat en fotografia documental i col·laborador del suplement Camp de Tarragona de l'ARA.  

Com descobreix la figura de Josep Maria Cañellas?

— Per casualitat. Volia fer una retrospectiva de fotògrafs reusencs i fent recerca és quan topo amb el personatge de Josep Maria Cañellas. A la Viquipèdia posava “fotoperiodista”, i ja em va sorprendre, perquè era nascut el 1856. Vaig començar a mirar què hi havia sobre ell i em vaig quedar enganxat. Ja no vaig fer retrospectiva ni res. El poc que hi havia sobre Cañellas em va impactar.

Què és el que l’impacta?

— Bàsicament tres coses que, des d’un punt de vista periodístic, m’interessen. Va ser un pioner de la fotografia instantània, el primer que fa alguna cosa en aquest camp. És el precursor del que avui en dia s’entén com a fotoperiodisme. En segon lloc, és un personatge molt desconegut i, tercer, sobre ell hi ha més parts desconegudes que conegudes, de biografia i d’obra. Queden moltes coses per descobrir. 

Quan sorgeix la idea del documental?

— Vaig buscar tota aquesta informació a internet i després em vaig comprar l’únic llibre editat sobre Cañellas. Tot el que hi ha beu de la mateixa font, que és una investigació feta per Anna Capell i Jaume Santaló entre el 2001 i el 2005, que acaba amb una exposició i aquest llibre. Truco a l’Anna Capell i m’explica el que han descobert després de la investigació i veig la dimensió del personatge i el que queda per fer, i penso que la millor manera d’explicar-ho és fer un documental. Era el 2017. A partir d’aquí ens comencem a documentar. M’interessa la part de divulgació del personatge, però també continuar investigant i trobar més coses d’ell. La història que expliquem al documental és el descobriment i la investigació del personatge.

Què més han descobert?

— Sabíem que havia nascut a Reus el 1856, el situàvem a París a partir del 1885 més o menys, i mor jove, el 1902. Dels anys a París més o menys sabem coses d’ell, com ara per quins estudis es va moure, per quines zones de París va viure, com es va guanyar la vida. Però del 1856 al 1885 no sabíem res d’ell. Una de les coses que vam trobar va ser una marca de registre seva de venda de foto, amb una adreça de Barcelona, que ens va obrir la pista que abans d’anar a París va viure a Barcelona. I la clau va ser trobar un anunci a La Vanguardia en què anunciava un estudi. I vam saber que quan tenia quatre anys ja vivia a Barcelona, que es va quedar orfe de pare i la seva mare s'havia tornat a casar.

Va marxar molt aviat de Reus.

— Sí, però hem trobat una subhasta d’un edifici del raval de Jesús, de la seva mare, de l’any vuitanta i escaig. Creiem que el vincle amb Reus no es va perdre. Ho estem investigant encara, però el documental el vam haver de tancar per explicar que la part important d’aquest fotògraf, l’origen de tot plegat, és el seu caràcter innovador. Quan Anna Capella i Jaume Santaló estaven preparant una exposició de la Figueres republicana per al Museu de l’Empordà van descobrir unes fotos dels anys noranta del segle XIX de l’Empordà, cinc àlbums amb més de 500 fotos. Quan acaben l’exposició fan venir un expert i els diu que la data no quadra i que no pot ser antiga perquè aquest tipus de fotografia no es feia en aquella època. Però confirmen que les fotos es van fer el 1888. Salta la llebre. Qui és aquest fotògraf? JM Cañellas i una adreça a París. No troben res més. Van a París.

I què hi troben?

— Descobreixen que vivia a París i que va venir a l’Empordà. A París ja se’l coneixia. Patrocinat per un mecenes que tenia un hotel a París, va fer aquest tipus de fotos que no s’havien fet en aquell moment. I quan comencen a investigar descobreixen que aquest tipus de fotos ja les feia a París. És al rovell de l’ou en el moment clau. Al nostre país, el seu és el primer àlbum documental que tenim. I els experts diuen que potser a escala europea no trobaríem un àlbum com aquest pel que fa a la qualitat documental. És pioner de la fotografia instantània. Deixant de banda el trípode, és més fàcil fotografiar el carrer. I també com usa aquesta instantaneïtat, sortint als carrers, als mercats, al camp... i fotografia la vida. Un captaire, per exemple. Està documentant el carrer per primera vegada, i a la llarga neix el fotoperiodisme, que és una manera d’explicar històries.

On va a parar aquesta feina?

— Creiem que ell pensava que es podria presentar en llibres, però la fotografia de carrer no acaba de ser un negoci. Durant la seva carrera la fotografia de carrer es va perdent i augmenta la fotografia de nus, que és amb el que es guanyava la vida. Tenia contacte amb els artistes de l’època. Tenim fotografies d’ell al Museu Rodin, de la col·lecció privada de l’escultor. En aquella època els artistes comencen a fer servir les fotos de model en lloc del model natural. Tenim la sospita que hi havia un mercat negre de fotografia eròtica. Hi ha unes postures que ja veus que no són de model. Era un comercial nat i el seu estudi va anar creixent. Però la clau de Cañellas com a fotògraf és com fotografia el carrer. Abans ningú s’havia plantejat que es podia explicar una història amb imatges. Llavors només es feia una foto, i ell explica el procés.

També és pioner a reclamar l’autoria de les fotos.

— Fan servir una foto seva en la portada d’un llibre sense permís, ho denuncia i guanya. La sentència és del 1901. És la primera vegada en la història que es reconeixen els drets d’autor d’un fotògraf. També patenta una màquina de precinema que hi ha al Museu dels Invents de París. Una màquina de fotografies animades just un any abans del primer cinematògraf dels germans Lumière. Ell estava investigant. Tenia un punt de vista diferent, innovador. Els experts encara no saben amb quina càmera anava pels carrers de l’Empordà, perquè aquella màquina no existia.

Tenia fills?

— No. El negoci el va voler continuar la seva dona, però va durar tres anys i es va perdre. I creiem que aquest és un dels motius del seu desconeixement. Va morir jove, quan encara no s’havia fet un nom, i el seu patrimoni fotogràfic es va disgregar.

Quin recorregut tindrà el documental?

— Ha estat seleccionat pel Festival Transhumant i ens ha permès presentar-lo a Figueres. Se'n va fer una preestrena a Reus, al Teatre Bartrina. I també ens han seleccionat al Festival Memorimage de Reus aquest novembre.

I a partir d’ara?

— Hi ha molt per estirar sobre el personatge. Dos anys després de l’Empordà, va baixar a la zona de Barcelona i Vilafranca del Penedès. Tenim localitzades una quinzena de fotos, totes a l’Spanish Society de Nova York. I una són dues fotos d’un mateix castell, un 3 de 7 de la Colla Nova dels Xiquets de Valls a la festa major de Vilafranca del 1891. És únic, segons l’historiador Jep Martí. No sabem què fan aquestes fotos de Cañellas a Nova York. Hi hauria un àlbum, però no l’hem trobat. Queden molts enigmes. I un és que no tenim la foto de Cañellas. Tenim ombres en algunes les fotos, però no tenim cap retrat d’ell. D’aquí el títol del documental.