DANIEL ROVIRA: “El calçot el fas escoltant la gent que en sap més que tu, a partir de l’experiència”

Els germans Rovira de Torredembarra han guanyat set de les deu últimes edicions del Concurs de Cultivadors de Calçots de Valls, que se celebra cada any en el marc de la Gran Festa de la Calçotada. L’última, aquest 29 de gener. En les primeres edicions va ser en Jordi, i en les últimes en Daniel (Torredembarra, 1974), que fa deu anys va canviar l’electricitat industrial per la pagesia i ara està al capdavant d’Horta Torrenca.

Quina és la clau d’aquestes set victòries que ja porten en el Concurs de Cultivadors de Calçots?

— Com en totes les feines, és voler fer les coses ben fetes, tenir sentit crític. Tot i haver guanyat, no diem mai que ja n’hi ha prou, sinó que busquem més qualitat. Sempre trobem defectes. No ens agrada veure un calçot lleig i pensem la manera de fer-ho millor.

¿La d’aquest any és una bona campanya per al calçot?

— En el nostre cas, amb les pluges torrencials de Santa Tecla se’ns van inundar els camps i va quedar la terra molt compacta, i ha costat calçar. I també el calçot va quedar com parat. Però està sent una bona campanya, una mica desigual. Hi ha llocs en què ens trobem que hi ha cebes que no han grillat com havien de grillar per l’estrès tèrmic degut a les calorades del setembre i de l’octubre. En alguna zona hi ha hagut baixada de producció i en d’altres a l’inrevés.

Què diferencia un calçot d’indicació geogràfica protegida (IGP) Calçots de Valls d’un que no ho és?

— La IGP porta més de trenta anys experimentant amb el calçot i millorant-lo. Ha fet estudis i està en estreta col·laboració amb fundacions sobre la genètica del producte. La IGP té la seva pròpia llavor de ceba blanca seleccionada i una normativa per acotar la mida i la coloració del calçot. Ha de tenir entre 17 i 27 mil·límetres de diàmetre i entre 15 i 25 centímetres de blanc. Està etiquetat, una garantia de qualitat. Cada etiqueta porta una numeració.

I això què implica?

— Si, pel que fos, el comerciant o el consumidor final veiessin que hi ha calçots que no compleixen amb la normativa, el Consell Regulador identificaria el productor i li faria una amonestació, i si continués fent el mateix seria expulsat de la IGP. Hi ha un control. Venen tècnics d’una empresa certificadora a agafar mostres dels productors i fan un informe. Hi pot haver calçots que no siguin a la IGP que siguin tan macos com els que sí que hi són, però també hi ha les propietats organolèptiques, el gust... I aquí hi ha aquests anys d’investigació.

A què es deu que en els últims anys els millors calçots de la IGP ara siguin de Torredembarra i abans del Montmell i no de l’Alt Camp, l’origen del calçot?

— Les quatre comarques que formen la IGP –Alt i Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès– tenen unes característiques mediambientals i culturals, i uns cultius que són similars. Un desavantatge que tenim nosaltres amb l’Alt Camp és que a l’estar tan a prop de la platja tenim moltes humitats i la ceba pot tenir més malalties originades per fongs. A Reus i Riudoms toca més el mestral, cosa que asseca la ceba. Una cosa a favor de Torredembarra és que tenim una terra molt fina, sense gairebé pedres, i per calçar va molt bé. En canvi, a l’Alt Camp hi ha més pedres. Però al final la diferència entre una comarca i una altra és més el productor i com tingui configurada la seva idea de negoci.

¿El que us diferencia de la resta de productors és que calceu els calçots amb animal?

— Això sí que diferencia. Amb l’animal tens l’avantatge que vas darrere i quan treballes veus el que vas calçant. Amb el tractor és més difícil perquè t’has de girar. És més artesanal i regules amb l’arada, mentre que amb el tractor és més a l’engròs. El cavall només treballa un parell de mesos a l’any i li costa. Veurem fins quan dura.

¿A Torredembarra quants pagesos queden?

— Professionals, que cotitzin com a agraris, només en quedem dos, i l’altre té més de seixanta anys. N’hi ha que tenen el suport d’una altra feina, però això és molt diferent que estar-hi al cent per cent.

En el seu cas, es va incorporar tard a la pagesia.

— Fa deu anys. Abans ja treballàvem al camp i fèiem calçots, però tenies aquesta altra feina que et donava suport. Vinc del món de l’electricitat industrial, i això també ha aportat coses: el manteniment de les bombes i l’automatització el faig jo, i és un estalvi de diners. Perquè una pega és que tenim cinc pous en cinc sínies. És molt més complicat de gestionar i més despesa que la mateixa superfície amb un sol pou.

¿Actualment es pot viure fent només de pagès?

— Precàriament, sí. Però has de fer l’estratègia de vendre tu directament o anar a l’engròs i jugar-te-la al mercat. Jo aposto per la primera, poder vendre-m’ho jo mateix i fer-m’ho tot sol. Quan vols abastar més, necessites més recursos, més gent. Sembla que fer de pagès ho pot fer tothom, però costa trobar gent competent. En algun pic de feina agafo eventualment algú, però intento evitar-ho, perquè anem al límit i contractar suposa un cost elevat.

L’any passat va fer de jurat i l’any que ve ho tornarà a fer perquè qui guanya una edició del concurs no pot participar en la següent. Com és aquesta tasca?

— Crec que més d’un hauria de posar-se algun any a fer de jutge, perquè és complicat. Moltes vegades la cosa està molt renyida i has de filar molt prim. A ningú li agrada la teva decisió final. L’any passat el primer premi va estar molt clar, però el segon i el tercer va costar decidir-los. Però és bonic, perquè mentre hi ha la deliberació del jurat els participants esmorzen junts, i és un moment per compartir experiències i ensenyaments. El bon calçot el fas escoltant la gent que en sap més que tu. Tot és a còpia d’experiència.

¿El premi es nota en les vendes?

— Sí, la primera setmana sobretot. Ve gent que no ha sigut mai client teu. Després va baixant. Quan has guanyat set vegades el Concurs, ja hi ha molta gent que et coneix i ve cada any. Sí que hi ajuda, el premi.