Emma Garau: “Per a una ballarina el cos és el teu instrument i l’has de cuidar bé”

TarragonaLa tarragonina Emma Garau Cima és des de fa uns anys la primera solista de Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real. Amb ella parlem del camí que l’ha portat fins a aquesta posició en el principal ballet canadenc i dels seus plans de futur.

Com arriba una tarragonina a ser la primera solista de Les Grands Ballets Canadiens? 

— La meva carrera va començar a Madrid, a la Companyia Nacional, amb Nacho Duato de director artístic. Després vaig anar a Saragossa, a una companyia que tot just començava. Molts del Nacional van anar allí. I després ja vaig marxar al Canadà. 

Com fa aquest pas?

— La companyia estava ballant a Alemanya i allí hi tenia alguns amics. Vaig demanar de fer una audició privada aprofitant que Les Grands Ballets Canadiens era a Europa i, en acabar, el director em va dir: “Vols començar d’aquí dues setmanes?”. Va ser ràpid. 

¿Estan més avançats pel que fa a la dansa al Canadà? 

— Més que avançats, hi ha més demanda. Com que fa fred, hi ha molta cultura de teatre, de circ, d’anar a concerts... Hi ha més demanda de gent que vol dansa. No és que sigui millor, sinó que la gent hi està més implicada. 

Com comença a Les Grands Ballets Canadiens?

— Vaig entrar com a cos de ball i a poc a poc vas pujant. Des de l’inici, però, vaig estar ballant papers principals. En aquella companyia és igual el contracte que tinguis. Encara que fos de cos de ball, si venia un coreògraf i li agradaves et posava al paper principal. Encara que fossis la joveneta acabada d’arribar. En això vaig tenir sort.

Quan va començar en el món de la dansa? 

— Als quatre anys. La meva germana gran ja ballava, però ho feia per hobby i ho va deixar quan va començar la carrera. Als tres anys ja li deia a la meva mare que volia ballar. Hi va un moment que vaig dir que m’hi volia dedicar seriosament. 

Quan va ser aquest moment?

— Va ser als catorze anys, a l’adolescència, quan et comences a plantejar el futur. Vaig collar fort. Hi havia una professora molt bona de Saragossa que venia a entrenar-me o jo pujava a Saragossa per entrenar. Em vaig preparar per a un concurs a Riba-roja. Vaig aconseguir el segon premi. Allà hi havia una professora del Reial Conservatori Reial de Madrid que em va dir que anés allí a fer una audició i que acabés els estudis de dansa allí. El salt a Madrid és quan ja penso que almenys intentaré dedicar-me a la dansa.

A Madrid coincideix amb Nacho Duato. 

— Primer vaig anar al Reial Conservatori, on vaig acabar el grau mitjà i el batxillerat, i allí em van donar el primer contracte professional amb la Companyia Nacional 2, amb Nacho Duato com a director artístic. Vaig aprendre moltíssim. La primera companyia professional et marca molt el que seràs després. Vaig tenir sort d’entrar en un equip tan professional... 

L’ha ajudat per a l’etapa al Canadà?

— Sí, molt. A part del currículum que et demanen, també és el que aprens. Vam fer moltes gires i vam ballar molt. Tot això et dona molta experiència.

La dansa té fama de molta duresa, de dedicar-hi moltes hores. És així?

— Sí. És un rendiment físic molt alt. Mentalment, quan estàs cansada físicament o tens alguna lesió també és difícil. És com una atleta, però en la dansa també hi poses sentiment i t’hi impliques molt emocionalment. Nosaltres treballem de dilluns a divendres de nou a sis de la tarda, més els caps de setmana que tenim actuació. Abans fèiem moltes més gires, però des del covid en fem menys. Fem quatre produccions a l’any a Mont-real. Les companyies de dansa són bastant internacionals i això és bo en el món de l’art, perquè són persones amb diferents cultures, caràcters... Com a coreògraf et dona més joc.

¿En el món de la dansa hi ha una edat límit per a les ballarines? 

— És el cos que ho marca. Si el cos va bé, tu vas bé. Per això és tan important el manteniment, cuidar-te, tenir un equip de fisioteràpia i de massatgistes bons. El cos és el teu instrument. És com un músic amb el seu violí, que no pot deixar que el violí passi la nit fora. L’has de cuidar bé. 

Per tant, encara creu que té corda per anys?

— De moment tot està anant molt bé, però no ho saps mai. Tot i així, m’estic començant a preparar un camí. He començat a fer d’assistent coreogràfica. Hi ha un coreògraf francès, Étienne Béchard, que farà una creació a Berna i aniré a ajudar-lo a fer la creació. Tinc altres projectes. A Mont-real vaig fer d’assistent a una coreògrafa de flamenc, Rocío Vadillo, en una òpera en espanyol. La tècnica de flamenc no és la meva especialitat, però sí les formacions, la interpretació, la dansa...

Hi veu un futur laboral? 

— Sí. De moment m’estic preparant per a això i també per preparar produccions. Volia preparar una gala de ballarins bons, de qualitat, o un festival de dansa. 

Tarragona podria ser un lloc per fer-ho?

— M’encantaria. Estaria molt bé preparar alguna cosa a Tarragona. Durant la meva carrera he conegut molta gent i m’agradaria aprofitar aquests contactes.

Com veu el panorama cultural tarragoní? 

— Estant lluny, no el segueixo tant de prop per donar una opinió sòlida, però de dansa podria preparar alguna cosa bona, buscant el finançament privat i públic. Tenim el Camp de Mart, que és preciós. 

¿Es planteja tornar a viure a Tarragona?

— Estic oberta a tot. Segueixo fent de ballarina, però, com he dit, m’estic obrint per preparar-me per fer més produccions. Ara estic sembrant les llavors i a veure com creixen. Intento sembrar-les a diferents llocs.