Ha arribat l'hora

PRIMAVERA. Ens sentim espitosos i amb ganes de conquerir el món. Els camps s’omplen de flors, l’aire s’inunda de perfum, sembla que ho descobrim tot per primer cop. Ens plau llançar-nos als boscos, les muntanyes i les valls. Tot ens pertany, ho volem i ens ho mereixem. Tanmateix, els camps i, en general, els entorns naturals de casa nostra no són una gran finca dissenyada per a l’entreteniment sinó espais vitals entrelligats, amb activitats agrícoles o ramaderes i ecosistemes fràgils que no podem envair com si això no tingués conseqüències greus i permanents. No en som els amos sinó els guardians, uns masovers immensament afortunats amb el deute d’excel·lir en aquesta comesa.

He començat a llegir el darrer llibre de Julià Guillamon, Les hores noves, magnífic. El títol (segons em va explicar) és alhora un homenatge a l’obra de Josep Pla, un mestre de l’observació incardinat a la terra, i un desig de futur, ha de venir un temps nou amb una mentalitat nova. D’una forma deliciosa i entenedora, plena d’humor i anècdotes, també amb una tendresa infinita que impregna cada línia, Guillamon ens relata amb cura un any sencer de connexió directa, íntima i inevitablement enamorada, amb l’àmbit natural i rural d’Arbúcies i rodalies a tall d’exemple. La singularitat i els canvis de cada estació lligats a l’activitat humana pròpia de cada època de l’any; l’esporga, la sega, la lleva del suro, les successives collites, l’esquila, etc. Quan, on, qui o què, com i per què. Cada moment és d’una bellesa i una importància extraordinàries que demana un coneixement i un respecte exquisits, un gran exercici d’humilitat.

Soc la primera que no hi pensa prou sovint, ara me n’adono. M’amoïna força el seu futur però passo per la problemàtica de puntetes. Creiem que estimem la natura però només en gaudim en comptes de servir-la. No de tot se’n pot fer negoci, tampoc a pagès, no tot pot ser una àrea d’esbarjo, no tot està al nostre servei. Assumir aquest principi com un deure moral, ser còmplices d’aquestes hores noves, tenir-ne plena consciència com un avenç decisiu en un país massificat com el nostre, orientat a un turisme descontrolat i una producció forassenyada, abocat a la immediatesa. Hi ha alternativa; pensar i renunciar a l’avui pel demà.