ANNA BOFARULL: “Rodar en català arriba a ser una Decisió valenta i molt reivindicativa”

Anna Bofarull (Tarragona, 1979) espera poder estrenar aquest any Barcelona 1714 després de gairebé quatre anys d’haver acabat el rodatge de la pel·lícula. Però mentrestant ja està treballant en el que serà el seu tercer llargmetratge, Sinjar, una història protagonitzada per tres dones amb l’Estat Islàmic com a teló de fons.

Què falta per poder estrenar Barcelona 1714?

Barcelona 1714 la vam plantejar com un projecte amb col·laboracions d’actors i tècnics, sense un pressupost. Però fer una pel·lícula així és complex, i hem vist que per acabar-la ens cal aixecar un pressupost. Ara estem treballant a Colòmbia en la postproducció i acabarem d’aquí uns dos mesos. En aquesta primera fase estem esborrant el fons verd del croma i superposant els personatges gravats en els fons 3D. Però falta una segona fase.

I com l’afrontareu?

El 9 d’abril vam posar en marxa una campanya de micromecenatge a Verkami per poder produir els plans que només són en 3D -com ara batalles o imatges aèries-, els últims retocs de color i la postproducció del so. Ens marquem un mínim de 50.000 euros, però si arribem a 100.000 estrenarem Barcelona 1714 a les sales de cinema el 28 de setembre. Ho volem fer coincidir amb el primer aniversari dels fets de l’1 d’octubre.

Té algun projecte més en marxa?

He acabat d’escriure el guió del que serà el meu tercer llargmetratge, Sinjar. Ja he rebut alguna ajuda per a la producció. Actualment és molt difícil fer cinema a Catalunya. La televisió pública del nostre país no està donant suport a projectes cinematogràfics i la Generalitat tampoc no ofereix ajudes a la producció.

Noteu el 155 des del sector del cinema?

Molt. I també ens afecta que no hi ha govern de la Generalitat. Per sobreviure, el sector necessitaria unes ajudes extraordinàries, i la comissió de l’Institut Català de les Empreses Culturals, que ho ha de tractar, s’havia de trobar a l’octubre i encara no ho ha fet. A més, el Constitucional va tirar per terra la taxa a les telefòniques que servia per finançar el cinema en català. I així és molt difícil aixecar un pressupost com el de Sinjar, amb el qual estem intentant una coproducció internacional.

Parli’ns de Sinjar.

És una ficció, una història de tres dones que pateixen una situació de violència extrema al seu entorn familiar. Una viu a Barcelona i el seu fill desapareix. Acaba descobrint que s’ha unit a l’Estat Islàmic i intenta entendre el procés que l’ha portat a la radicalització. Una segona és esclava sexual a l’Iraq d’un membre de l’Estat Islàmic i viu amb els seus tres fills. I la tercera història és la de la seva filla, que s’escapa de l’Estat Islàmic i acaba unint-se a la guerrilla kurda. Sinjar és la zona muntanyosa entre Síria i l’Iraq.

Quin balanç en fa, del seu primer llargmetratge, Sonata per a violoncel?

Va ser una experiència molt completa de com es fa un llargmetratge. Abans havia fet dos documentals amb mitjans propis, sense aixecar un pressupost. Vam participar en una vintena de festivals, vam estrenar a les sales, es va veure per TV3, però amb la perspectiva de tres anys t’adones que les distribuïdores no valoren una pel·lícula que parla del dolor, de la malaltia, com és el cas de la fibromiàlgia. Et diuen que la gent vol anar al cinema a riure i no a patir. També vam trobar una gran dificultat per estrenar una pel·lícula amb versió original en català en cinemes espanyols. Rodar en català arriba a ser una decisió valenta i molt reivindicativa. I ara encara és pitjor.

Com es guanya la vida, doncs, la gent del sector del cinema?

No te la guanyes. Les factures les pagues amb treballs per a entitats, empreses, publicitat, docència... El sou mitjà de tècnics i artistes en el món del cinema cada cop és més baix i la feina és molt irregular. Poca gent en pot viure.

I a Tarragona?

El sector del cinema no existeix. La Tarragona Film Comission fa una feina extraordinària en l’aspecte tècnic, però no té prou suport institucional perquè pugui créixer i ser un referent institucional. Des de l’Ajuntament no hi ha hagut prou suport als creadors locals que hem volgut posar Tarragona al món.