Un llibre analitza la vida i la dimensió pedagògica d’Angeleta Ferrer
Filla de Rosa Sensat, va ser durant gairebé dues dècades professora de ciències a l’Institut de Reus
ReusRosa Sensat és una figura imprescindible en la renovació pedagògica catalana durant el primer terç del segle passat. La seva ombra eclipsa la trajectòria de la seva filla, Angeleta Ferrer, que també va tenir un paper molt destacat en el desenvolupament de nous mètodes pedagògics en l’ensenyament secundari durant la Segona República i també en els anys foscos del franquisme. Salvador Domènech l’ha volgut treure d’aquesta mena d’oblit amb Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica, un llibre en què repassa la trajectòria i la dimensió pedagògica de Ferrer. El seu pas per l’Institut de Reus -després anomenat Gaudí i actualment Salvador Vilaseca-, on va exercir de professora de ciències naturals durant gairebé dues dècades, va deixar un llegat d’estima en molts reusencs.
Angeleta Ferrer i Sensat va néixer a Barcelona el 1904 i va educar-se a l’escola estatal de la capital, on treballava la seva mare, i el 1914 va passar a la secció de noies de l’Escola Municipal del Bosc de Montjuïc, la direcció de la qual van encarregar a la mare. Era la primera escola a l’aire lliure del país i la mateixa Angeleta la definia com “una meravella, una escola activa en plena natura”, que la va marcar “per sempre” en relació amb la seva vocació de mestra i de naturalista.
Després d’estudiar el batxillerat, en un any va aconseguir enllestir el magisteri i el 1926 va acabar la carrera de ciències naturals amb la qualificació d’excel·lent. Va exercir a la Universitat de Barcelona com a professora ajudant. Del 1932 al 1939 va estar a l’Institut Escola, on el 1936 va esdevenir catedràtica. Era una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat. Durant la Segona República va tenir diferents càrrecs en la formació i assessorament de mestres, i amb la victòria franquista va ser depurada i li van anul·lar el nomenament de catedràtica. Va ser traslladada a Madrid, com a encarregada de curs a l’Instituto Isabel la Católica. El càstig durà dos anys, fins que va poder tornar a Catalunya, a l’Institut de Reus.
El seu pas per Reus
Tot i buscar sempre el retorn -sense èxit- a Barcelona, es va integrar molt bé a Reus. Als anys 40 la directora del centre de secundària de la capital del Baix Camp era Maria Àngela Pujol. Molts cops Ferrer es quedava a dinar a casa de Pujol. La filla, Pilar Planas i Pujol, la recorda com una gran persona i una excel·lent professora, molt diferent de la resta. “A les mestres que venien de fora la mare sempre les acollia. Amb l’Angeleta es van fer molt amigues”, explica. “El primer dia de classe ja ens va treure de l’aula i vam anar al bosc a dibuixar flors”, recorda Planas. Amb ella, a classe van obrir un peix i el cor d’un conill per veure com eren per dins. Els àlbums de ciències naturals recollien totes aquestes experiències. Comenta que a Ferrer no li agradava posar notes i que el que feia era motivar els alumnes amb les seves classes, observant la natura i l’entorn.
Pels exàmens per lliure del juny del 1958 va ser l’últim cop que Ferrer va trepitjar les aules de l’Institut Gaudí, però la seva relació amb la capital del Baix Camp no es va acabar, ja que el desembre del 1959, quan ja havia iniciat la seva etapa a Mataró -on tenia força llibertat-, va acompanyar els alumnes de sisè de batxillerat a una excursió a Andalusia. Estava finançada pel ministeri d’Educació franquista, que cada any donava sis premis als instituts de l’Estat que haguessin tret les millors notes en la revàlida de sisè, i l’institut reusenc en va ser un. Pere Prats va ser un dels alumnes que van participar en aquest viatge. Havia tingut Angeleta Ferrer com a professora de ciències naturals els primers tres cursos de batxillerat, a mitjans dels anys 50. Assenyala que Ferrer era una “professora diferent” i recorda una sortida pels voltants de Reus a la recerca de minerals.
L’any 1958 Ferrer va iniciar a Mataró l’experiència dels Centres Oficials del Patronat (organisme mixt format per l’Ajuntament i l’Estat) juntament amb el seu marit, Alexandre Satorras. Més tard es va incorporar a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, a la Verneda, on va estar fins al 1974, quan es va jubilar. Els últims vuit anys en va ser la directora. El 1967 va morir el seu marit, i es va centrar més en el seu vessant pedagògic i en la col·laboració amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En vida va rebre nombrosos homenatges i reconeixements. El 1982 va merèixer la Creu de Sant Jordi per la seva “irradiant personalitat i trajectòria”. Angeleta Ferrer va morir el 1992.
L’autor, especialista en història de l’educació a Catalunya
Nascut a Barcelona el 1955 però amb arrels a Vilanova de Prades, Salvador Domènech i Domènech és doctor en pedagogia i màster en assessorament psicopedagògic per la Universitat de Barcelona. Especialista en història de l’educació a Catalunya, de manera especial durant la Segona República, el resultat de la seva recerca són les quatre obres cabdals de la Biblioteca Abat Oliba de PAM: Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l’Ajuntament de Barcelona (1995), L’Institut-Escola de la Generalitat i el doctor Josep Estalella (1998), Els alumnes de la República (2008) i Els alumnes de la Generalitat (2009).
També ha publicat obres sobre la Guerra Civil: De la utopia al camp de concentració (2014), Els de pic i pala (2014), La guerra amb ulls d’infant (2017), Cròniques durant la Guerra Civil (2018) i La nena del No a la Guerra (2019). La seva nova obra se centra en la trajectòria i la dimensió pedagògica d’aquesta mestra i pedagoga: Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica.
