Al cap del carrer
EL PROCÉS QUE VA començar formalment el setembre de fa cinc anys, amb la negativa del president Rajoy a atendre les peticions que li va fer el president Mas (“Mas enterra el pacte fiscal després del no de Rajoy”, La Vanguardia, 20 de setembre de 2012), ha seguit ineluctablement les seves passes, tot i les naturals dificultats, internes però sobretot externes. Tot i l’evidència, es feia difícil imaginar que arribéssim a una situació com l’actual. D’una banda, la tossuda determinació d’una part important de la societat catalana, que ja amb la sentència de l’Estatut va dir prou, fins aquí hem arribat, i que ho ha seguit manifestant any rere any. De l’altra, l’absoluta incomprensió, sordesa i ceguesa de l’aparell de l’Estat (govern Rajoy, però també grans partits i estructures econòmiques i fins i tot la intel·liguèntsia), que ha conduït primer a menystenir totes les manifestacions multitudinàries, titllant en el millor dels casos els ciutadans de manipulables, i després a campanyes de la por (eleccions del 2015, les pensions, l’“europea”...), després a guerra bruta i manipulació informativa i finalment a un clímax d’utilització de l’aparell judicial.
Ara sembla que som al cap del carrer. La determinació ha portat a convocar, finalment, un referèndum d’autodeterminació, un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. L’enroc constitucionalista ha fet que se l’hagi titllat públicament d’il·legal, així com qualsevol manifestació o actuació que el faciliti. La nítida definició de les diferents postures fa encara impossible vaticinar, ara com ara, què passarà l’1-O. L’opinió internacional, mitjançant editorials de la premsa més significada, ha expressat clarament la conveniència de la celebració d’un referèndum pactat amb l’Estat. Tan clarament com ha afirmat el president Rajoy que aquest referèndum no se celebrarà, o com el president Puigdemont ho ha fet en sentit contrari.
Si s’aconseguís impedir el referèndum, s’evidenciaria internament i externament una situació de dominació que no és acceptable, ni sostenible. Un referèndum limitat per deficiències tècniques pot conduir a la continuació agònica de la tensió, sigui quin sigui el resultat. La situació només té una sortida digna d’una societat democràtica avançada: assegurar, per part de tots, la correcta celebració del referèndum i atendre’s al resultat. Qualsevol alternativa és dolenta, per a Catalunya i per a Espanya.
