Enguany, per Sant Joan, volíem veure les famoses falles del Pallars i vam aprofitar per anar també a Andorra. Quin plaer passejar-nos per casa d’uns veïns estimats i respirar el seu aire de muntanya aromat de bonança! Venint d’una comarca, el Baix Camp, amb un PIB en regressió, sempre m’envaeix una enveja sana quan pujo al país dels Pirineus. Allí tot brilla i poden presumir de ser el país més segur d’Europa i de poder viure en català atès que tot va lligat. Les llengües no són només un instrument de comunicació. Són una estructura mental, actitud i visió del món. Tota la riquesa que ha tingut Catalunya de més respecte a altres zones geogràfiques ha estat pel català. Tota justícia social de més, modernitat de més, llibertat de més. Per això Andorra protegeix la seva llengua mentre nosaltres la perdem i, amb ella, tot allò que ens ha fet més pròspers i avançats durant segles.
Fruint d’aquelles avingudes farcides de comerços amb tota la publicitat en català, dels magnífics nous edificis i d’un bon humor (“Vas bé”, anunciava la pantalla d’uns coneguts magatzems) que només es poden permetre els afortunats, vaig constatar-ho un cop més. Els andorrans vindrien a ser uns catalans amb sort. Ells gaudeixen de sobirania i progressen llampants mentre nosaltres, colonitzats i espremuts, retrocedim de manera ja gairebé irreversible.
