La tensa lluita entre la realitat i la virtualitat

Últimament se'n parla força de quina és l'aportació de la vida virtual a la societat actual. Diana Kramer en fa referència al seu blog a YCom.cat, i descriu com s'ha originat el problema respecte a les fotografies de famoses que s'han filtrat, a causa de la vulneració de la seguretat a l'iCloud d'Apple, i Mariona Isern en fa esment al seu propi blog personal des d'una altra perspectiva, i parla de com aquesta virtualitat ha modificat la relació entre les persones, com abans es tenia més paciència i ara, amb les noves tecnologies, es vol tot amb més immediatesa. D'alguna manera ens ha canviat la forma d'entendre les relacions personals, de percebre la informació, però sobretot, de la necessitat constant que tenim d'ella i de les ganes de compartir-ho tot, que ja d'entrada és símptoma de voler sentir-nos reconeguts en un món cada cop més massiu i impersonal.

Tot plegat, no hauria de ser, a priori, preocupant. Es tracta de la modificació de les eines que utilitzem per a comunicar-nos o informar-nos, res que no hagi passat abans, i vist així, no hi ha cap problema, però inclou un rerefons psicològic que sovint no es valora prou, sobretot pel que fa a les relacions personals i com afrontem els problemes de la vida diària.

Quan parlem de realitat, crec que tots sabem de què va, contacte visual amb l'altra persona, notem si enganya, si està nerviosa, si un tema no li agrada o si l'avorreix, en notem la presència, si hi està a gust, si la persona és educada, o directament, si no hi és tota. En definitiva, tenim pautes socials que seguim inconscientment. Per altra banda, tenim la virtualitat, que és text, o veu, però la resta d'informació bàsica que ens manca només ens la podem imaginar, i la imaginació, per força, omplirà molt millor els buits que la mateixa realitat, es convertirà tot en una fantasia, i la realitat, per molt que ho vulgui, no pot competir amb la imatge idíl·lica que ens hem creat, a vegades per necessitat, o a vegades perquè el protagonista d'aquella fantasia ho ha volgut així. Per no parlar també, de l'extra d'inhibició que produeix la facilitat de compartir sentiments o fotografies a través dels xats privats, com Whatsapp o Telegram, les mateixes xarxes socials, o el núvol.

Amb els MMORPG, els jocs de rol massius i en línia, passa una cosa semblant. S'utilitzen els mètodes per a què el jugador es mantingui a curt termini, com controlar els cops que es rep la dopamina, o el fet de donar al jugador, cada cert temps, motius per a seguir jugant a curt termini, i es complementa amb estratègies per a què el jugador passi una llarga temporada, com implementar contingut de forma constant, incloure'l només per a jugadors d'alt nivell i que necessitin la participació de diverses persones, per fomentar així la companyonia i aconseguir que, si el contingut no agrada, jugar amb els teus amics, virtuals o no, sigui prou motiu per quedar-se i seguir pagant mensualitats, o el contingut extra. Tot això no vol dir que els MMORPG busquin substituir la realitat, però sí que hi ha el perill d'utilitzar-los com a substitutiu, sobretot si l'entorn no et satisfà.

Hi ha qui, durant l'adolescència i més enllà, utilitza els videojocs per oblidar els problemes de la vida real, i els xats i els MMORPG en concret, com a substitutiu de les relacions personals. Això té les seves conseqüències al cap dels anys. En tot es vol resultats més ràpids, gairebé immediats, que és el tipus de recompensa que ofereixen els videojocs, i les relacions personals, al final, es fonamenten en aquesta virtualitat, així que al canviar de joc, els amics acostumen a quedar enrere, com si, comparant-ho amb altres activitats, es perdessin par de les amistats cada cop que el grup de música preferit treu un nou disc, o cada cop que es decideix veure una pel·lícula de terror en comptes de la d'aventures de sempre.

És possible que al llegir aquest article, el lector ho trobi tot una exageració, però cal tenir en compte que incomptables parelles s'han trencat al evitar parlar dels problemes, tancant la possibilitat d'arreglar-los, i triant la sortida de la virtualitat, la sortida de no enfrontar-se al problema. Potser caldria valorar quines són les conseqüències a llarg termini dels avenços tecnològics, i com evitar, si es pot, que la tecnologia, creada pel mercat amb interessos econòmics, s'apropii de les relacions personals i les tracti com a mercaderia a vendre.

La cantarella de tot plegat és que nosaltres mateixos hem de ser conscients de què, en certes ocasions, la virtualitat ens desproveeix de part de la informació essencial que necessitem per jutjar bé una persona, que també hem de ser conscients dels processos que creem per omplir aquests buits d'informació, i que sovint ens desproveeix, inconscientment, de la capacitat d'enfrontar-nos amb els problemes que ens planteja la vida. L'experiència d'aquests últims mesos m'ha ensenyat que, mitjançant la tecnologia, és terriblement fàcil convertir-se en la solució d'algú que té un problema, i que només entenent això de forma lògica, podrem evitar triar l'opció virtual com a pedaç de la vida real. Al final, tot és qüestió de percepcions, i no se sap mai si la realitat t'ha preparat un canvi de paradigma, o si la virtualitat només et condueix a beneficis per a una empresa, un placebo temporal que faci el problema més gros, o en el cas de les relacions personals, simplement que algú aprofiti l'ocasió amb la teva pròpia imaginació i necessitats al seu servei.