De jocs de trets i matances

Durant aquests dies estem tornant a rememorar la matança que va ocórrer a Noruega, degut al judici que s'està duent a terme a l'autor confes dels fets. Com ja sabreu, les parts més importants del judici resten en secret, i les parts menys importants es retransmeten en directe per televisió, això implica que els mitjans, amb accés només al judici retallat, treguin conclusions, facin resums de la informació que els hi arriba, i generin titulars com "l'assassí de Noruega, aficionat als videojocs", un titular tant innecessari com "L'assassí de Noruega, veu lleteta pels matins".

Tot i això, els videojocs tenen certa rellevància en aquest cas, l'assassí va declarar que feia servir els jocs de trets com a entrenament, en concret Call of Duty: Modern Warfare 2, però més enllà del titular evident, cal una anàlisi més en profunditat de les seves paraules i del gènere del jocs de trets.

Aquest gènere, per molt que pugui semblar un simulador de guerra, en realitat es basa en les normes del Paintball, les armes per exemple, tenen un rang molt inferior a la realitat, així s'aconsegueix més dinamisme i lluites cos a cos contra altres jugadors, els mapes també estan pensats per potenciar els encontres , i és evident que en un videojoc no influeix ni el cansament, ni el pes de l'arma, ni l'adrenalina, ni l'estrès del combat, ni cap de les molèsties ni ferides, ni sentir els crits d'agonia. Per dir-ho d'alguna manera, un videojoc ofereix una experiència lleugera, similar la d'una pel·lícula, ja que com en el món del cinema, al augmentar la qualitat de l'experiència visual també augmenta la quantitat de coreografies que enriqueixen l'experiència general, més controlada és l'acció i per tant, per molt que sembli una contradicció, més irreal és. Desenganyem-nos, videojocs i pel·lícules ho preparen tot per a fer-nos sentir com a herois, però quan tanquem el joc, tots som conscients de que no ho som, d'herois.

Aleshores, si els videojocs de trets no serveixen com a entrenament militar, per què Anders Behring Breivik va declarar que els utilitzava per aquesta finalitat? És possible que dins del seu cervell tingui la certesa de que li serveix com a entrenament, i es deu imaginar que el seu enemic virtual és de fet, l'enemic real, personalitza els enemics irreals i pel nivell de crueltat que va demostrar a la matança, també impersonalitza el que ell creu que són els seus enemics reals.

Durant l'època d'esplendor de les pel·lícules de Rambo, a Nord Amèrica hi van haver una passa de gent perduda pels boscos que intentaven sobreviure tal i com ho feia en Silvester Stallone a les seves pel·lícules. Alguns ja en tenien pràctica i volien rememorar algunes escenes, però d'altres es crien el paper, perdien la realitat de vista i entraven en el món de Rambo. Aquest agent creia que tenia alts nivells de supervivència gràcies a aquell personatge. Breivik creia que sabia d'armes gràcies als videojocs, però per desgràcia l'us de les armes no és com el coneixement de supervivència extrema, es construeixen per matar amb facilitat, només cal tenir la intencionalitat d'utilitzar-ne una i seguir el fullet d'instruccions, com si fos una joguina, per desgràcia, és així de dur i fàcil.

Segur que confondre la realitat té un nom tècnic en psicologia, i és molt possible que tot l'arsenal d'experts que segueixen el cas ja ho deuen tenir present, o que hagin arribat a unes altres conclusions, però sembla que el gremi de periodistes encara és reticent a apartar l'objectiu dels videojocs, quan aquests, l'única cosa que ofereixen és diversió i entreteniment, però són les armes que maten, i són les empreses que hi ha darrera, gairebé intocables gràcies a la protecció política, les que hi surten guanyant.

Comenta-ho al fòrum