La crisi de GAME
Ja fa uns dies que corre la notícia de que la secció del Regne Unit de l'empresa GAME, coneguts per les seves botigues de videojocs, no vendrà novetats a partir de la sortida de SSX d'Electronic Arts, que surt avui divendres, 2 de març. Aquesta situació amenaça en estendre's a la resta d'Europa. Game per la seva part, ja ha tret de la seva pàgina web la possibilitat de reservar la col·lecció en alta definició de Metal Gear Solid, i està retornant els diners de les reserves de Mass Effect 3, una situació que ha activat la maquinària de màrqueting de Gamestop, la competidora de Game, per atraure els possibles compradors del proper joc de Bioware. La crisi és un dels motius dels problemes econòmics que està passant factura a aquesta empresa, però darrere també hi ha un altre motiu de pes, que a més a més ens ajudarà a entendre cap a on es desenvoluparà la indústria i el perquè d'aquesta situació.
Durant aquesta generació, la que va encetar Xbox 360 i va seguir amb Wii i PlayStation 3, els jocs en general han augmentat de forma desmesurada el seu temps de desenvolupament i per tant també, les despeses de projecte. En aquest sentit, les empreses distribuïdores han intentat frenar l'augment de despeses editant videojocs barats de produir però amb un objectiu d'usuaris molt ampli i en expansió, és de fet, un dels èxits de Nintendo amb Wii, que ha servit de plataforma pels projectes de baix cost de moltes de les empreses del sector (èxit des del punt de vista comercial, però no pas de qualitat). L'altre intent d'aconseguir guanys ha estat el d'aprofitar l'èxit dels videojocs de Facebook, relativament barats de produir, i que amb un manteniment reduït es poden aconseguir uns grans ingressos, aquest mètode però, ha sigut un bluf per certes qüestions de disseny que ja analitzarem en un altre moment.
Finalment, queda el gran camp de batalla de les empreses distribuïdores, el preu dels videojocs i qui s'endú els beneficis. En un joc de 69€ tenim que 12'5 euros se'n van a les arques de l'estat gràcies al 18% d'IVA. El marge que es queda el punt de venda és entre el 35% i el 50%, depenent del pes de la botiga. Les botigues de barri són les que menys poder tenen per poder negociar el seu benefici, i GAME tot i ser una empresa internacional, és dels que menys marge es queda de la venda, El Corte Inglés i altres grans magatzems, pacten a l'alça els seus beneficis. El que en queda del preu, entre 36'7€ i 28'25€, es divideixen entre els beneficis de la distribuïdora, que serviran per omplir el forat deixat al finançar el desenvolupament, i els royalties que són entre un 10 i un 15%, uns beneficis que només provoquen baixada de preus en jocs distribuïts per Nintendo , que baixen 10€ el preu respecte la competència (ni Sony ni Microsoft rebaixen els preus en jocs distribuïts per ells en les seves consoles). Bo pel consumidor, dolent pels beneficis de la competència.
Està clar que les empreses volen treure el màxim rendiment possible dels productes, ja fa uns anys, les distribuïdores es van queixar del marge de beneficis dels punts de venda, que en alguns casos arribaven fins al 50% del preu en botiga, i van amenaçar amb vendre els videojocs de forma totalment digital.D'aquesta amenaça va néixer Steam, i va aixecar, com és lògic, polseguera per part dels punts de venda en forma de demandes judicials. Tot i això, Valve va aconseguir tirar endavant la seva plataforma de distribució digital i no va tenir massa problemes en comptar amb la complicitat de les distribuïdores, però les peces del tauler no es van mantenir aturades, i el contraatac de les botigues va ser la venda de videojocs de segona mà. Recordareu les queixes de les distribuïdores de fa un parell d'anys, que criticaven les vendes de segona mà i les equiparaven a la pirateria. La seva resposta va ser la d'implementar codis per evitar més d'un cert nombre d'usos en màquines diferents (va ser la solució d'EA, per exemple), desconnectar o limitar el mode en línia dels jocs de segona mà (el que passa als últims Battlefield, també d'Electronic Arts), incrementar l'oferta dels serveis de descàrrega (Origin), l'oportunitat de l'OnLive, o accelerar la sortida de la venda en massa a través de descàrregues digitals. Sens dubte, qui ha pres la iniciativa ha sigut Sony amb la venda de PSGo, una consola equiparable a la PSP però amb la particularitat d'acceptar només videojocs de descàrrega digital, i amb PSVita, que després de fracassar amb aquesta política restrictiva, ha inclòs els dos mètodes per comprar els videojocs, o distribució física o digital. També cal recordar que ja es venen jocs complets als serveis de descàrrega de PlayStation 3 i Xbox 360.
Hem de tenir clar que on més videojocs es venen és als grans magatzems, per això són qui tenen més poder per negociar el seu marge de benefici i els qui poden equilibrar els seus comptes amb altres productes i per tant, qui menys rebrà el cop. El castell de cartes es va començar a esfondrar pel punt més feble, que eren les botigues de barri, i sembla que segueix per una empresa que té botigues arreu d'Europa, i segurament seguirà el seu curs. Tot i les víctimes que vagin caient pel camí, és molt possible que encara es necessitin plataformes per poder vendre les consoles i les edicions especials. Qui aguanti amb vida serà qui s'endugui el premi. Sigui com sigui, no sembla que, si finalment els videojocs es distribueixen totalment per descàrrega digital, acabi per influir en la butxaca dels aficionats als videojocs, sembla que només Valve, amb l'Steam, ofereix ofertes en dates concretes, o ofertes de forma rotativa, però pel que fa a les consoles, els preus són els mateixos que a les botigues físiques, i tot i les explicacions de les grans empreses del sector assegurant que això canviarà en un futur, no hi ha cap senyal que indiqui cap canvi en aquest sentit.