Realitat augmentada per veure a través del so

Hem conegut en el camp de l’entreteniment electrònic multitud d’aplicacions que fan ús de la Realitat Augmentada, terme amb el qual designem el conjunt de tecnologies que permeten la integració directa o indirecta en temps real d’elements virtuals en la nostra percepció del món físic. Però hi ha també un gran varietat d’àmbits en els que aquesta superposició d’informació addicional pot anar molt més enllà d’una funcionalitat merament recreativa.

La realitat augmentada pot afavorir l’aprenentatge i l’educació, pot servir per facilitar el control de vehicles, contribuir en la traducció simultània de conferències i fins i tot fa possible d’assenyalar en la videoretransmissió d’un esdeveniment esportiu si una pilota ha creuat o no una línia o si hi havia fora de joc en una jugada en la que costa d’apreciar-ho a ull nu. Els dispositius de posicionament i navegació integren els noms dels carrers i els serveis propers en un plànol fotogràfic, ja hi ha campanyes publicitàries que fan ús de recursos de realitat augmentada, com també s'empra la realitat augmentada per oferir suport en tasques complexes en diversos camps -com l’arquitectura, l’enginyeria o la cirurgia. Un dels projectes de Google que més interès ha despertat en els darrers temps és Google Glass, un ordinador portàtil miniaturitzat especialitzat en la superposició d’informació addicional en les imatges d’una pantalla unipersonal en forma d’ulleres, un producte concebut per ser d’abast massiu.

Totes aquestes aplicacions estan concebudes per capacitar-nos, per habilitar-nos per percebre tota una sèrie de dades, una informació que quedaria fora del nostre abast sense el suport de la tecnologia. Volem fixar-nos, però, en exemples que tenen com a objectiu capacitar i habilitar persones discapacitades. I per això és necessari parlar de la cibernètica, la disciplina científica encarregada de l'estudi del sistema de comunicació i de control automàtic en els éssers vius i la seva aplicació en les màquines.

Els implants coclears, amb una història de dècades, són transductors protèsics que transformen els senyals acústics en senyals elèctrics que estimulen el nervi auditiu i que permeten de millorar o de fer possible, segons el grau de discapacitat, la percepció auditiva de les persones sordes. Neil Harbisson, un jove mataroní amb passaport britànic i irlandès, nascut amb acromatòpsia -una condició visual que impedeix la percepció del color- pot reconèixer, tot i no veure’ls, fins i tot tons que no són apreciables per l’ull humà, gràcies a un ull electrònic que funciona amb un programari que detecta freqüències de color i les transforma en so. Fa ben poc temps, aquests avenços eren considerats pràcticament ciència-ficció. Si és possible permetre que hi sentin les persones amb sordesa profunda, si un jove que només veu tons de grisos pot percebre el color... pot la tecnologia permetre que les persones cegues apreciïn, sense el suport de la percepció tàctil, l'espacialitat, la semblança, el contrast, la proximitat o la llunyania entre diferents cossos?

Ben Underwood (1992-2009) era un noi californià a qui van haver d’extirpar tots dos ulls a causa d’un càncer quan tenia tres anys. Tot i això, Ben era capaç de jugar a bàsquet, anar en bicicleta, caminar pel carrer sense l'ajut de cap bastó i dur una vida gairebé normal. Va aprendre tot sol a fer servir el so per navegar pel món, sense l’ajut d’un gos pigall ni d’un bastó, ni de les mans, com fan moltes persones invidents. El jove feia servir uns continus espetecs amb la boca, les ones sonores d’aquell so rebotaven als objectes i li permetien de fer-se una imatge mental d’allò que l’envoltava. Sorprenentment, la seva oïda captava els ecos per informar-lo de la posició dels objectes. Com el superheroi dels còmics Marvel Daredevil, tot i que a una escala més modesta, en Ben feia ús de l'ecolocació (com ho fan els cetacis, per exemple).

Actualment, cibernètica i neurociència col·laboren per pal·liar les mancances de les persones amb discapacitat visual, s’està treballant per substituir la percepció visual per la sonora a través de l’activació de l’àrea del cervell encarregada del reconeixement d’objectes per mitjà de visió i tacte. I la realitat augmentada pot afavorir capacitat dels invidents d'orientar-se interpretant l'eco dels sons que reboten en els objectes i els cossos de l'entorn. Parlem de The vOICe, un projecte desenvolupat pel Doctor Peter Meijer, dels laboratoris de recerca Philips dels Països Baixos, i al qual contribueixen investigadors associats de tot el món. The vOICe és un sistema ideat per afavorir la capacitat de les persones cegues d'orientar-se i de percebre tot el que els envolta amb l'ajut d’unes ulleres de realitat augmentada que converteixen imatges en so. Hi ha prototips de The vOICe en funcionament des de fa tres anys, la investigació és oberta a la participació i segueix en funcionament. El programari es pot descarregar gratuïtament, no és invasiu i només requereix una càmera, un ordinador portàtil i uns auriculars, de manera que properament podríem veure apps de The vOICE adaptades per a telèfons intel·ligents. A hores d'ara no és un sistema prou precís per detectar objectes mòbils a gran velocitat o cossos massa petits però sí que permet als usuaris cecs de percebre volums, interpretar gràfics i fins i tot veure la televisió.

És previsible que es perfeccionin i es popularitzin aplicacions com The vOICe, les persones amb discapacitat visual que puguin fer ús d'aquests ginys primer rebran informació, després d’un temps d’aprenentatge aquella informació es convertirà en percepció i en sensació. La realitat augmentada, doncs, poden fer més fàcil la vida de les persones afectades per discapacitats sensorials severes. La tecnologia potser no pot emular a hores d'ara .