Nintendo 2DS, quan menys no és més

Fa pocs dies, a finals d'agost, Nintendo va anunciar el futur llançament d'una nova revisió de la seva videoconsola portàtil, Nintendo 3DS. Fins aquí res d'estrany: la gradual modificació dels seus dispositius és una estratègia habitual amb el que les companyies de maquinari d'oci electrònic miren de millorar el seu producte mentre el tenen al mercat, de fer-lo més atractiu, d'abaratir costos, de cridar l'atenció de nous consumidors i col·leccionistes o d'incorporar noves funcionalitats. Però en aquesta ocasió, sorprenentment, la corporació japonesa elimina de la seva màquina un parell d'elements centrals.

D'una banda la fa menys portàtil -perquè ja no és plegable i difícilment pot cabre en una butxaca- i a més sacrifica l'efecte tridimensional -és per això que el nou model ha estat batejada amb el nom de 2DS. Tots dos són canvis sorprenents, però especialment el darrer, perquè elimina el que havia estat el factor distintiu i el principal reclam de l'original.

Les característiques físiques de la "nova" portàtil-que apareixerà a Europa aquest proper 12 d'octubre i que s'espera que costarà al voltant d'uns 100 €-, al marge dels canvis que ja hem comentat, són pràcticament idèntiques als de les seves predecessores. De moment se'n posaran en circulació dues combinacions de colors; qui ho vulgui podrà adquirir una Nintendo 2DS o bé en blanc i vermell o bé en blau i negre. A la nota de premsa sobre el llançament i al web oficial de Nintendo es parla de "nous controls i formes de joc" però trobarem a 2DS el mateix botó lliscant que fa de palanca de control analògic, els mateixos acceleròmetres que permeten el control de moviments, la mateixa pantalla tàctil inferior i les mateixes càmeres -interior i exterior- amb les que compten els models antecessors. A Nintendo 2DS no hi ha mode d'estalvi d'energia, però tampoc no li cal: com que no és capaç de mostrar imatges 3D de fet consumeix menys i la seva autonomia és fins i tot un pèl superior al que ofereixen tant 3DS com 3DS XL.

No es tracta de llançar una nova portàtil sense efecte tridimensional, doncs, sinó d'eliminar-lo de Nintendo 3DS, canviar-ne la carcassa i posar-li un altre nom. Eliminar la possibilitat d'apreciar la tridimensionalitat a la consola en una nova encarnació és absurd, perquè 3DS compta amb un potenciòmetre que permet de regular la sensació de profunditat i perquè qui preferia veure imatges completament planes als jocs de la consola en tenia prou de desactivar completament l'efecte.

Sóc posseïdor d’una Nintendo 3DS i la vaig adquirir en el moment del seu llançament, hi ha jocs fantàstics que m’han donat grans moments de gaudi, com ara Super Mario 3D Land, de la pròpia Nintendo, Resident Evil: Revelations i Super Street Fighter IV 3D Edition, de Capcom, VVVVVV, de Terry Cavanagh (ja sé que no és un joc exclusiu de la consola però recomano especialment l'adaptació d'aquest títol per a la portàtil), Castlevania: Lords of Shadow - Mirror of Fate de MercurySteam, o Mutant Muds, de Renegade Kid, per citar-ne només uns quants, que fan un ús particular que en tots els casos considero innovador i prou intel·ligent de les tres dimensions.

Com ja es comença a intuir, a més, l'aparició de 2DS tindrà repercussions en la naturalesa de molts dels jocs que apareixeran a partir d'ara per a 3DS. Sobre aquesta qüestió aprofito per destacar l'article d'Alex Wiltshire publicat la setmana passada al portal online d'Edge Magazinesobre la desaparició dels jocs 3D, titulat, en anglès, La trista i inexorable mort dels jocs 3D: un homenatge, que subscric totalment. L’autor lamenta que per bé que fins fa no gaire hi havia una mena de fal·lera per vendre l’efecte 3D en els videojocs, progressivament totes les empreses d’entreteniment electrònic, i no només Nintendo, hi estan renunciant. I és una pena, perquè tot i que hi ha jocs que l’han inclòs per inèrcia també hi ha títols que destaquen per l'ús original que en fan. Wiltshire exposa el mèrit de Ghost Recon: Shadow Wars, Fire Emblem: Awakening i Etrian Odyssey IV: Legends of the Titan, a més d'alguns dels jocs que jo mateix he esmentat fa un moment.

És cert que el catàleg de 3DS no ha crescut com caldria esperar. Amb força menys temps al mercat i fins i tot amb un catàleg encara ben magre, PlayStation Vita ha aconseguit plantar-li cara i presenta, a més, novetats interessants que tot just s'acaben d'anunciar. Pel que fa al disseny, la consola de Nintendo ha rebut crítiques des del principi i l'empresa no ha ajudat amb les revisions de maquinari a apaivagar-les, ans al contrari: primer va llançar el Circle Pad Pro per suplir l’absència d’una segona palanca de control, després va augmentar la pantalla amb 3DS XL sense aprofitar per esmenar aquell problema ni incloure altres modificacions que els afeccionats reclamàvem o va cometre errors nous i va eliminar el carregador del paquet en el que es venia el dispositiu.

Nintendo, doncs, no ha aprofitat les revisions de maquinari per millorar prou el dispositiu; a 3DS XL es van arrodonir les formes, es va millorar l'efecte 3D i la bateria però en augmentar la definició en una pantalla més gran es van fer més perceptibles els píxels, els marges de la pantalla inferior, que sobresurten, segueixen deixant marques a la pantalla superior, com passa a l'anterior model, la pantalla inferior segueix essent resistiva, amb pitjor resposta que no la dels panells capacitatius, el volum dels altaveus és sensiblement inferior al dels que duu 3DS i el control de volum continua posicionat a un indret al qual és gairebé impossible de no moure'l sense voler mentre juguem. Ara amb 2DS potser s'ha fet més adequat el producte per a un públic infantil però això pot tenir, com ara veurem, conseqüències per a tots els usuaris de la plataforma, sigui quin sigui el model que posseeixin.

I és que no ha calgut esperar que un eventual èxit del nou model fes que s'editessin jocs per a la plataforma (destinats, per tant, a 3DS) sense l'opció d'activar el 3D, sinó que ja han sorgit rumors tan insistents com fonamentats que els nous episodis de la sèrie Pokémon, X i Y, d'aparició imminent, podrien mostrar volums i profunditat només en seqüències molt puntuals i no pas durant la major part del desenvolupament del joc.

Potser és exagerat dir que la gran ena ha perdut el nord. És evident que Nintendo no llança un nou redisseny de la seva portàtil sense haver fet un estudi de mercat i que per tant hi ha, de ben segur, tota una estratègia comercial al darrere de la maniobra, que consisteix a aconseguir fer arribar la consola a un sector de consumidors que en les seves anteriors versions no s'hi havien apropat. En definitiva, que 2DS no sigui per a mi no vol dir que no hi hagi qui la pugui trobar atractiva, és més: segur que és així i no dubto, fins i tot, que assoleixi bones xifres de venda. Però no sembla gaire intel·ligent que la lluita per ocupar nous nínxols de mercat afecti les facetes més característiques i recognoscibles d'allò que mires de vendre i resulta molt criticable que per apropar-te a nous consumidors perjudiquis en la pràctica aquells que originalment han donat suport al teu producte tal i com el vas donar a conèixer i que han cregut en les seves funcions.

El principi "menys és més" que l'arquitecte alemany Ludwig Mies Van Der Rohe va fer cèlebre, la idea que la simplicitat i la claredat condueixen a un bon disseny, ha marcat, d'ençà que començà a popularitzar-se a finals dels anys trenta del segle passat, pràcticament tota disciplina artística i, per descomptat, també el disseny industrial, cosa que ha influït en l'aspecte d'objectes de tota mena. Però al marge de l'estètica queda clar que restar prestacions o llevar funcions a un producte tecnològic difícilment l'afavoreix, quan el que precisament s'espera de la introducció de qualsevol nou giny és just el contrari, que suposi un avenç, que ofereixi més que no aquells aparells que l'han precedit.