"Her", malalt d'amor pel meu programari

Divendres de la setmana passada es va estrenar als cinemes del nostre país la pel·lícula Her, que acumula cinc nominacions als Premis Oscar 2014, que es lliuraran demà dia 2 de març a l'auditori Dolby Theatre de Holywood, entre elles Millor Pel·lícula i Millor Guió Original. Es tracta d'un treball del cineasta estatunidenc Spike Jonze (Being John Malkovich, 1999; Where the Wild Things Are, 2009) que ens trasllada a un futur aparentment molt proper en el que una humanitat d'éssers cada cop més connectats però paradoxalment isolats i desencantats de les relacions interpersonals troba consol, companyonia i fins i tot amor en la intel·ligència artificial.

Podríem definir Her com un drama amorós de ciència-ficció amb un cert punt tragicòmic. L'argument se centra en la vida de Theodore Twombly, un home prop de la quarantena interpretat per Joaquin Phoenix que es dedica professionalment a escriure cartes per encàrrec en nom d'altres persones -massa ocupades en els seus afers com per dedicar temps i paraules als seus éssers estimats- i que té problemes a superar el fracàs del seu matrimoni amb el seu amor d'adolescència, Catherine, a qui dóna vida Rooney Mara. Theodore, afligit per un sentiment de pèrdua al que no sap com fer front, acaba enamorant-se d'una assistent personal virtual, Samantha, un avançadíssim sistema operatiu amb la veu d'Scarlett Johansson en la versió original, que li ofereix la comprensió, la proximitat i la calidesa que troba a faltar en la seva vida i en la relació amb d'altres persones.

Jonze, que havia plantejat l'amor entre robots al curt I'm Here (2010), empra amb la mateixa eloqüència corprenedora les frases més demolidores dels seus personatges i alguns dels instants de silenci de la cinta. A més de les magnífiques interpretacions de Phoenix i Johansson (que només amb la seva veu és capaç de construir una mena de Siri hipervitaminat que és un personatge creïble d'enorme entitat i presència -és imprescindible veure la versió original de la pel·lícula per apreciar-ho), destaca Amy Adams en el seu paper de dissenyadora de videojocs i millor amiga de Theodore. Tot i que té un paper aparentment menor, una altra figura virtual, l'heroi petit i rondinaire d'un videojoc hologràfic, també fa que ens demanem si el mecanisme pel qual molts productes d'entreteniment electrònic no ens atrapen més per l'empatia que desperten els seus protagonistes que no pas pel seu disseny, pel seu sistema de joc o pel seu component purament lúdic.

La pel·lícula -amb un argument que recorda el punt de partida del llibre de David Milgrim Siri & MeSiri & Me però que compta amb guió original del mateix Jonze- té moments extraordinaris, fins i tot arriba a plantejar una inversió en els rols comunament atribuïbles a la naturalesa dels personatges quan Samantha proposa l'ús d'un avatar humà per tal de poder fer més física la seva relació amb Theodore. En essència, potser Her presenta una típica història d'amor platònic, però incideix en qüestions filosòfiques o si més no de certa profunditat, com la definició d'ésser humà, la naturalesa de les relacions -sigui entre l'home i la màquina o es tracti de relacions entre persones- i les seves implicacions, les experiències virtuals com a refugi de les possibilitats massa tangibles de les conseqüències de la vida real, la nostra creixent dependència de les xarxes socials en detriment de la socialització tradicional o els límits de la intel·ligència artificial. Tot plegat, matèria primera per a una faula moderna molt més versemblant en el fons que no suggereix en un principi la seva aparença.

Her és commovedora i intensa, ens fa pensar en la vacuïtat d'alguns dels llaços que mantenim, en si no passem massa hores piulant frases ocurrents sobre el que vivim per comptes de provar de gaudir-ne o ens recorda la sensació que experimentem quan quedem amb algú que mentre ens té al costat s'està més estona revisant les notificacions de la pantalla del seu telèfon intel·ligent que mirant-nos a la cara. Tot plegat, però, sense cap intenció moralitzant -de fet en el mateix film hi ha explicacions de sobra que justifiquen aquestes actituds-; simplement convida a la reflexió sobre una realitat cada cop més freqüent.

Sense voler revelar cap detall significatiu del desenvolupament de l'argument de Her, podem explicar que, sorprenentment, tot i la dificultat d'abraçar una relació virtual com si fos una relació real, Theodore extreu de les vivències amb Samantha algunes eines per superar la seva incapacitat per fer front als traumes i el trasbals que ocasionen les relacions reals. I és que, al cap i a la fi, hi ha res de tan inequívocament humà com la tecnologia?