Eric Lundgren: contra l'obsolescència programada del programari

BarcelonaEric Lundgren és un veritable manetes capaç de muntar amb ferralla de desguàs un cotxe elèctric de 13.000 $ amb una autonomia de més de 611 km, sensiblement superior a la d'un Model 3 de Tesla de 35.000 $. Es dedica al reciclatge informàtic, combat l'obsolescència programada, garanteix l'accés a les noves tecnologies a països en vies de desenvolupament... i actualment té un problema molt seriós que el pot dur a la presó.

Aquest emprenedor nascut a Lynden, Washington, EUA, està convençut que el fet que les empreses tecnològiques fabriquin ginys que només funcionen fins al venciment de la seva assegurança és un frau al consumidor. Per això va posar en marxa IT Asset Partners, una empresa amb seu a Los Angeles especialitzada en la gestió de residus electrònics d'ordinadors, telèfons mòbils i altra tecnologia, majoritàriament procedent de clients corporatius com Asus, Lenovo o Dell. Es dediquen a recuperar circuits, bateries i altres components per donar-los una nova vida reutilitzant-los en l’assemblatge de tota mena de nous aparells. Preocupat per l’amuntegament de deixalles electròniques, sobretot a països en vies de desenvolupament, ha endegat projectes d'eliminació de components electrònics contaminants a Ghana, l'Índia o la Xina.

L’origen dels maldecaps amb la justícia d’un tipus tan solidari i conscienciat dels problemes del medi ambient és que no se li va acudir altra cosa que vendre per un mòdic preu als seus clients uns discs de restauració de sistema, que permeten al nou propietari de l'equip restaurat de transferir-hi de nou el sistema operatiu que hi havia instal·lat originàriament –sempre que els ordinadors conservin la seva llicència i clau de producte. Unes llicències que sense la intervenció de Lundgren no s’haurien tornat a emprar mai més però que és possible de recuperar perquè romanen actives. Dell i Microsoft el van enxampar i van denunciar-lo. Li reclamaven 420.000 € en pèrdua de vendes potencials, que és el valor que estimen que podrien tenir les llicències que els usuaris finals no han hagut de comprar. Però el cas és que el valor d’un disc de restauració de sistema legítim és irrisori, d’uns cèntims, com a molt, Microsoft els facilita gratuïtament als compradors de les llicències... i això és el que ha falsificat Lundgren.

Comercialitzar aquests discs potser voreja la pirateria, perquè en vendre equips reciclats als seus clients els ofereix també per 20 $ la possibilitat de fer ús d'un programari pel que no han pagat realment, però un tècnic també cobra el servei d'arreglar un ordinador si Windows deixa de funcionar. Ningú no hauria denunciat Lundgren si es dediqués a recuperar dels contenidors de la brossa qualsevol altra eina, la restaurés i la posés a la venda. Donada la seva faceta solidària, també és discutible fins a quin punt Lundgren treu personalment profit de la transacció. Aquests són uns continguts digitals que algú (el propietari original dels dispositius que hi estan vinculats) ja va comprar en el seu dia. Fins i tot si oferís gratuïtament aquests discs de restauració, es podria argumentar que la seva potser és una labor inequívocament altruista però que està essent generós amb quelcom que no li pertany. En qualsevol cas, el que estava fent Lundgren amb les llicències de sistemes operatius no és diferent del que fa temps que fa amb el maquinari: està combatent l’obsolescència programada del programari. A diferència del que passa amb els dispositius, això és delicte.

El cas planteja altra vegada preguntes que no són noves en relació a la propietat de les llicències de programari vinculades als nostres usuaris o als ginys que posseïm: què passarà amb tots els programes, cançons, videojocs, aplicacions, etcètera, que hem comprat quan desapareguem? Segons els acords de llicència d'usuari final que signem –molt sovint mecànicament, gairebé sense adonar-nos-en– en adquirir aquests continguts digitals, no els podrem vendre, llogar, distribuir, emetre, atorgar-ne subllicències, ni assignar cap dret sobre ells a tercers –llevat que s'indiqui específicament en la pròpia llicència d’ús el contrari. L’usuari final, doncs, no és l’autèntic propietari del que ha pagat, només n’adquireix una llicència d’ús.

Tot i que cada país té unes regles diferents sobre quines són les situacions i els usos en què es considera vàlida la utilització de material lligat a propietats intel·lectuals de tercers, hi ha un criteri jurisprudencial comú a diverses legislacions, entre ells la dels Estats Units, que és l’ús raonable, que permet un ús limitat de material protegit sense la necessitat de comptar amb el permís del propietari dels drets d’autor (per exemple per a un ús acadèmic o formatiu). Això permet la cita o la incorporació, legal i no llicenciada, de material protegit en un treball aliè, sota certs requeriments (reconeixement de la font, per exemple). Pot semblar enrevessat el paral·lelisme, però també devem a Richard Stalman, pare del concepte de programari lliure, la introducció de les llicències 'copyleft', que poden aplicar-se a treballs informàtics o artístics.

Està clar que empreses com Microsoft difícilment s’avindran a limitar de forma menys estricta els seus drets de propietat intel·lectual i que Lundgren s'hauria evitat la denúncia si hagués optat per oferir una instal·lació GNU als seus clients per comptes de restaurar el sistema operatiu que duien de sèrie les màquines que restaurava. Però el seu cas permet plantejar que no és cap disbarat defensar que almenys sota determinades condicions (amb fins solidaris o en els casos en què aquests dispositius estiguin destinats a finalitats acadèmiques o formatives, per exemple) els acords de llicència haurien de permetre l’expansió dels drets d’ús a un usuari diferent del qui adquireix originalment el programari, sobretot quan està lligat a un dispositiu que pot tenir un nou propietari.

Hem d’acceptar que podem expandir la vida útil dels nostres dispositius, electrodomèstics, vehicles i màquines diverses però que en canvi és impossible de dilatar l’ús dels programari més enllà del que consti als EULA o dels designis de les grans empreses? En oposició al programari privatiu, el programari lliure no té aquests desavantatges (a més d’executar-lo, segons el tipus de llicència, els usuaris poden copiar-lo, distribuir-lo, estudiar-lo, canviar-lo i millorar-lo), però és preocupant que el problema afecti la immensa majoria de continguts digitals comercials que, almenys suposadament, adquirim i, per tant, bona part de les transaccions virtuals que efectua qualsevol usuari. Les propietats virtuals no són propietats reals, doncs, o no ho són en la mateixa mesura. Fins a quin punt les restriccions en l’ús i els acords de llicència d'ús en aquest cas no són un abús de les grans companyies vers l’usuari?

Lundgren ha estat finalment condemnat per conspiració i violació de drets d'autor, li ha estat imposada una pena de presó de 15 mesos i una multa de 50.000 dòlars, que pot recórrer, tot i que sembla que ho té magre. És coneguda la labor filantròpica del fundador de Microsoft Bill Gates i la seva muller Melinda a països en vies de desenvolupament. Hi ha qui sol·licita que, considerant la tasca ecologista i humanitària de Lundgren i ja que les suposades pèrdues de la companyia de Redmond són només teòriques, la fundació que duu el nom del matrimoni financi les despeses del recurs de defensa del carismàtic fundador d’IT Asset Partners. Posats a demanar la lluna en un cove...