El destrempar de la Força - Una ressenya insatisfeta de l'Episodi VII d'Star Wars

El destrempar de la Força - Una ressenya insatisfeta de l'Episodi VII d'Star Wars

Tothom hi ha dit la seva, els crítics n’han fet ressenyes i els comentaristes cinèfils més experts ja han comentat l'esperadíssim nou lliurament d’Star Wars. No vull fer-ne una anàlisi especialitzada aquest cop, doncs, perquè em sembla sobrera i perquè en aquest mateix mitjà ja hi ha hagut qui se n’ha ocupat excel·lentment. Però sí que m’agradaria –sense incórrer en la revelació d’aspectes significatius de la trama que puguin esgarriar El Despertar de la Força a qui encara no l’hagi vist– aportar des d’aquest racó la perspectiva d’un fanàtic de la trilogia original que va sentir-se molt decebut amb les preqüeles i que, si bé no esperava d’aquesta etapa nova res d’extraordinari sí que confiava que en les mans de Disney, com ha passat amb els personatges de Marvel, la llicència de Lucasfilm viuria no només un previsible gran èxit comercial sinó també nous temps de glòria argumental. Ja avanço que de la mà de Jeffrey Jacob Abrams trobo que difícilment serà així, a jutjar pel que ahir vaig veure al cinema.

George Lucas va crear amb Una Nova Esperança un veritable mite modern. La Força pot ser una mena de misticisme new age d’estar per casa però també vam saber des del principi com funcionava aquesta pseudoreligió i què la feia especial. En un sol capítol es va assentar les bases de tota una galàxia –mai millor dit– de ficció. En aquest sentit, és poc comparable l’especificitat de l’Episodi IV, per molt que l’entrega posterior sigui reconeguda majoritàriament com la millor pel·lícula de la saga. Però vull centrar-me en l’Episodi VII.

Tot i algunes aportacions prou ponderades, he observat cert consens entre opinadors a dir que la pel·lícula de J.J. Abrams redreça la franquícia galàctica i la retorna al bon camí del qual es va apartar quan George Lucas va rodar les preqüeles. Els capítols I, II i III de la saga aclarien exactament de quina manera s’havia esdevingut la conversió d’Anakin Skywalker en Darth Vader però en el fons oferien ben pocs moments veritablement icònics i equiparables des de cap punt de vista al que van suposar les tres cintes originals, tant pel que fa a l’impacte en el moment de la seva estrena com pel que fa al que van suposar posteriorment per al cinema i a l’entreteniment audiovisual en general. Hi ha un abans i un després de l’estrena de La Guerra de les Galàxies. L’animació i els efectes generats per computadora, en canvi, poden haver revolucionat la indústria cinematogràfica però el seu abús va fer que les noves pel·lícules resultessin indigestes en el seu dia i en alguns aspectes ha ocasionat que envellissin pitjor que no ho van fer les tres primeres de la sèrie.

Les maquetes, les disfresses, el maquillatge i les titelles van demostrar ser immensament més efectius i versemblants que la tecnologia, doncs. Val a dir que Abrams, potser perquè tot ha evolucionat en aquests quinze o setze anys d’ençà del rodatge de L’Amenaça Fantasma, ha sabut combinar tots dos recursos excel·lentment, però no em vull centrar en aquest aspecte epidèrmic en el meu comentari perquè seria abundar en un apartat potser significatiu però cosmètic.

Em vaig entretenir durant pràcticament tot el metratge, com qui es queda bocabadat davant d'un castell de focs d'artifici, però vaig sortir del cinema qüestionant el que havia vist. La repetició d'esquemes narratius ha esdevingut insultant, i les simetries Episodi IV - Episodi VI - Episodi I - Episodi VII són evidents. Els calcs argumentals acaben fent que la missió de què s'han d'ocupar aquest cop els herois sigui quelcom que en el fons ja han hagut de fer els seus predecessors tres vegades abans, i ara les explicacions sembla que no calgui donar-les, aquí les coses es fan perquè sí, fins i tot així ho expressen els propis personatges en algun moment, fent broma, com si fer-ho tot de qualsevol manera i sense demanar-se per què fos marca de la casa, i potser és així a la factoria Abrams, però no ho havia estat ni a Lucasfilm en general ni a Star Wars en particular. No tinc clar si aquesta mena de maniobres suposen considerar l'espectador idiota, o bé massa espavilat, per obligar-lo a empescar-se una explicació racional a allò que passa, o bé si és riure-se’n a la cara. Sigui com sigui, revela un guió amb dèficits obvis.

Hi ha massa coses que passen de forma inexplicablement màgica. Imperdonablement, s'empra el deus ex machina com a recurs narratiu recurrent i perfectament acceptable. I les poques justificacions que es donen s’ofereixen de forma precipitada, i és atropellada la resolució de quasi tot el que passa. Els protagonistes corren perquè tota l’estona els empaiten –com pollastres decapitats, ara cap aquí, ara cap allà. La seva recerca, qui o què busquen, com triangulen per localitzar-ho i què passa o no quan ho troben és, en el fons, poc important. Importa, tan sols, la fuga, la persecució, el moviment amunt i avall, per seguir endavant. El dinamisme està assegurat, en les batalles estel·lars, en els bombardeigs en vol rasant, en els duels i en l’escap al galop, perquè hi ha ben poques respostes però molt de moviment. Pel que fa a la música diré, només de passada, que la fanfara del tema central de la banda sonora de John Williams sona tan èpica com sempre però, al marge de les escenes de vol vertiginós del Falcó Mil·lenari, no he descobert en aquesta ocasió la mateixa quantitat de moments excepcionals de comunió simfònica i visual d'altres entregues ni cap nova partitura equiparable al que va suposar el Duel dels Destins de l'Episodi I... potser és que el mestre ja té la seva edat.

També hi ha troballes, per sort. Daisy Ridley i el robot BB-8 són el millor de la pel·lícula, però hi ha poca interacció entre personatges més enllà de la relació entre Han Solo, Rey i Finn. Oscar Isaac i John Boyega coincideixen poca estona i estableixen un llaç de camaraderia amb certa lògica però un pèl gratuït que difícilment podrà competir amb el de Luke Skywalker i Han Solo. Resumint, en general, el conjunt d'intèrprets funciona però queda a anys llum de la química del trio protagonista de la trilogia original. Esperava força més de la Capitana Phasma, que de moment només mostra una magnífica armadura i una còrpora d'envergadura, i podríem dir que Kylo Ren és un malvat que duu penjada una L de pràctiques. Adam Driver ni de lluny no arriba a evocar l'aurèola de carisma de Darth Vader però el seu enfocament és refrescant. Ja veurem com evoluciona el seu trajecte tortuós pel viarany del revers tenebrós.

Per sort, hi ha alguna icona perfectament recognoscible que es comporta com sempre, és el cas de Chewbacca. Harrison Ford gasta la barra d’antany però no transmet com solia fer-ho. Carrie Fisher té algun moment significatiu però resulta massa hieràtica, encarcarada. De Mark Hamill només diré, per no explicar massa, que no és coherent que haguem d’arribar a trobar a faltar tant algú que en cada episodi de la trilogia original es caracteritzava per un irrefrenable neguit de deixar penjat el seu entrenament com a jedi i de passada qualsevol altra cosa per córrer al costat dels seus amics al mínim senyal d’alarma.

Per no ser massa explícit només diré, per acabar, que un dels moments de suposat clímax acaba resultant previsible, i això va en detriment de l’efecte que pot produir en el públic allò que passa a la pantalla. Sort que, avesat a les decepcions, vaig encarar el visionat decidit a no esperar massa. Havia anat al cinema amb altres amants de La Guerra de les Galàxies i, majoritàriament, la seva opinió va ser força favorable. Vaig ser el més crític, amb diferència, cosa que no deixa de sorprendre'm. Penso que aquesta certa satisfacció amb què ha estat acollida la cinta revela moltes ganes de passar-s’ho bé de nou en el fantàstic univers de ficció ideat per George Lucas però també un cert costum que les pel·lícules d’acció s’entretinguin poc a descabdellar un relat coherent.

Així que, donat l’aplaudiment quasi unànime, lamento dir que seguirem patint aquest tipus de cine, molt espectacular però amb un argument mal trenat que s’aguanta amb saliva i cordills. I hi ha altres problemes, en els que no vull aprofundir. Només apunto que hi ha una diferència important entre acceptar una lògica interna funcional dins de la saga encara que sigui qüestionable des del punt de vista de la física elemental... i establir una lògica nova que transgredeix no ja la física elemental sinó la lògica interna de les anteriors pel·lícules. Justament, si havien de fer res era mantenir la lògica interna de la sèrie.

El millor de la pel·lícula, em temo, és que ha fet que em reconciliï amb George Lucas. Perquè prefereixo una obra defectuosa, fins i tot fallida –com ho són les preqüeles– però que intenta coses noves que no una altra que només brinda fan service i ho reformula tot per dir el mateix que se sap que ja va funcionar en el seu dia. En certa manera, vaig gaudir l'estona que vaig ser al cine però busco quelcom més enllà; tots aquests anys sense pel·lícules d'Star Wars hi ha hagut històries d'Star Wars que m'han enganxat... i històries que no, encara que fos excel·lent la factura del producte (per bé que les haguessin animat excel·lentment, per bons que fossin els escriptors que les han redactades, per ben dibuixades que estiguessin). Així que em deceben els forats de guió de la mida del sarlacc que he trobat a l'Episodi VII; no en tinc prou amb els personatges i l'espectacle visual, encara que m'entretingui. Tenia moltes ganes d'obrir de nou els ulls dins el món fabulós d'Star Wars i recórrer el camí de la nissaga Skywalker i els cavallers jedi. Però no ha estat un despertar sinó un destrempar, més aviat. Que la Força ens acompanyi i tant de bo que la saga galàctica recuperi en propers episodis el vigor i la coherència d'antany.

stats