VIC, BOTIFARRES I PA
Per a tots els que no viuen encara a Amèrica, Vic podria ser un districte d’aquells suburbans per on creua el tren, el riu, el fang o la droga. És el vell Liverpool, el Vaticà i l’autèntic Mercadona de Catalunya. Vic és la Betlem i la Maria quan, ja fa vint anys, ens encetàvem els genolls amb el seu Mercat de Música Viva. Bandes com Dos Pasos, els Sidonie més gamberros i centenars d’interessants propostes s’escampaven per tota la ciutat. Evidentment ara ja no trobo aquella essència al M.M.V.V., tota l’herba santa hi creix. El porc se’ls ha engreixat massa i la marca d'indústria cultural els ha ensenyat a guanyar públic i perdre la música. És el pas lògic i carismàtic de quan un festival passa de pares a fills. Com aquelles parelles que seuen l’un davant de l’altre i el punt de conversa és l’Instagram i l’avorriment. Per aquest motiu, músics i assessors vigatans, feu-vos un favor i rebenteu un nou Hoteler i unes Adoberies tal com us mereixeu.
La banda L'Hereu Escampa és el fill pròdig, el que més balla, el més malvist i el que es poleix els calés dels pares rics. Tot i que són del barri del costat, de Manlleu, els carrers de Vic sempre em faran olor d’Hereus. Atàvics com ells sols, el seu nou disc -Pren la matinada- és un plor i un udol de quan baixa el llop a la ciutat i entra al cau de totes les bestioles indefenses. No amago que és una de les meves bandes fetitxe, al costat dels Seward, i també recordo que a Vic, hi he dormit moltes vegades fora de lloc.
Germà Aire, Power Burkas, els nens de La Iaia i la Núria Graham sumen a peces importants i estimades de la zona. La Jazz Cava és un ventre ben construït que alimenta totes les persones afamades d’amor, olor de sexe, poc tabac i especialment música en viu. Tot i que em van fer fora l’últim dia que vaig ser-hi, també tinc l’oportunitat de renyar-los per culpa de les seves línies editorials. Perquè sovint crec que les línies contínues i massa ben definides fan olor de mareig popular. Ara, una nova fitxa entra en joc, La Cabra, que ve a reemplaçar la sala Pasternak. Donem-li uns mesos, però posem-hi l’ull. Els tamborets del bar del costat de la botiga de xinesos comencen a rodolar com els cabells d’en Miquel. Si cal fer bé les coses, agafem-les pel broc gros. Aquell que et contamina de poesia cada cop que parpelleges amb la cicatriu de l’apendicitis.
Acabo aquí el repàs Lonely Planet de la capital de les botifarres blanques, negres i els gats sense pèl. Però abans de saltar pels marges, és pas obligat allistar els futurs culturals de la zona. Ments assedegades, despertes i joves. Des del disseny a l’arquitectura, Kidai, Gil Roca, Humbert Clotet, Andreu Ribas... i sens dubte, l’amor assidu britànic i el nou web d’en Rogerdefont.cat. Ulls al peu i gas per arribar a Vic, ara que és tot pla i recte.