La Garrotxa, al fons a l’esquerra

Ljubliana & The Seawolf és una de las grans propostes del festival.

S’han posat de moda els festivals i les empreses de parcs temàtics. La fórmula es repeteix: poc criteri, un parell de caps de cartell, algunes bandes de la zona, les foodtruck de torn, una marca de cerveses i a facturar hamburgueses. Tot i això, sempre ens quedarà l’essència i especialment la persistència de petits bolets que cuiden públic i artistes.

Ota Quílez guitarra i veu d'Estruç.

Olot celebra la novena edició del festival Elmini, creat i organitzat per l’associació La Química, entitat sense ànim de lucre i format per persones relacionades amb la comarca de la Garrotxa. Paisatge, volcans, històries rocambolesques de segrestos comarcals i túnels de Bracons, que ens han apropat cultura fina i de la bona. Elmini va néixer sota la idea i l’objectiu de portar a la ciutat d’Olot concerts en solitari d’artistes que habitualment es presenten acompanyats del seu grup. El resultat són, de moment, nou anys. Això ja és una bona targeta de presentació i l'olor de sofre de les institucions i les birres avorridament comercials.

kokomo

Els i les responsables de seleccionar les bandes, de segur que tenen un bon bagatge, bon gust, criteri i són coneixedors del que fan i com ho fan; apostant per músics coneguts i propostes totalment esquinçades, que no pots veure fàcilment.

Ernest Crusats, Clara Peya, Fetus, els meus preferits Ljubliana & The Seawolf, Bad Mongos, Ian Sala acompanyat de l’apreciat Santi Careta i Marcel·lí Bayer –això és una bomba–, i músics intencionals com els Ko Ko Mo o l’americana Tori Sparks. Us aconsello anar a totes les actuacions, amb els ulls embenats, perquè tot és un premi. No hi ha error. No escolliu, directament aneu-hi perquè no hi ha res que grinyoli.

ada-vilaro-sismograf-olot

No em sorprèn que Olot tingui un festival d’aquesta delicadesa com Elmini. L’any 2002, David Santaeulària, va crear el que per mi seria un referent de l’art contemporani a nivell estatal, Espai Zer01 i que l’ajuntament va fer tancar l’any 2012, amb la sempre estimada excusa de la manca de pressupost. Les institucions mai sabran fer cultura, però a Olot, junts, fan doblar la canya.

Interior espai arquitectes RCR d'Olot.

Els olotins són un bon model a seguir. Se situen entre el risc i la concessió. Com els túnels de la Generalitat, però amb una bona bullidera de propostes culturals d’alt risc i bona qualitat, com la dansa amb el Sismògraf, foc i llum amb el Lluèrnia; el preciós Teatre Principal, amb bona programació; l’associació Binari que vaig descobrir l’any passat; les interessantíssimes residències artístiques FABER; els iogurts de la Fageda i els admirats arquitectes RCR, que van dissenyar les Cols, on espero algun dia m’hi convidi algú, a dinar, sopar, dormir o a resar parenostres.

stats