La Garrotxa, al fons a l’esquerra
S’han posat de moda els festivals i les empreses de parcs temàtics. La fórmula es repeteix: poc criteri, un parell de caps de cartell, algunes bandes de la zona, les foodtruck de torn, una marca de cerveses i a facturar hamburgueses. Tot i això, sempre ens quedarà l’essència i especialment la persistència de petits bolets que cuiden públic i artistes.
Olot celebra la novena edició del festival Elmini, creat i organitzat per l’associació La Química, entitat sense ànim de lucre i format per persones relacionades amb la comarca de la Garrotxa. Paisatge, volcans, històries rocambolesques de segrestos comarcals i túnels de Bracons, que ens han apropat cultura fina i de la bona. Elmini va néixer sota la idea i l’objectiu de portar a la ciutat d’Olot concerts en solitari d’artistes que habitualment es presenten acompanyats del seu grup. El resultat són, de moment, nou anys. Això ja és una bona targeta de presentació i l'olor de sofre de les institucions i les birres avorridament comercials.
Els i les responsables de seleccionar les bandes, de segur que tenen un bon bagatge, bon gust, criteri i són coneixedors del que fan i com ho fan; apostant per músics coneguts i propostes totalment esquinçades, que no pots veure fàcilment.
Ernest Crusats, Clara Peya, Fetus, els meus preferits Ljubliana & The Seawolf, Bad Mongos, Ian Sala acompanyat de l’apreciat Santi Careta i Marcel·lí Bayer –això és una bomba–, i músics intencionals com els Ko Ko Mo o l’americana Tori Sparks. Us aconsello anar a totes les actuacions, amb els ulls embenats, perquè tot és un premi. No hi ha error. No escolliu, directament aneu-hi perquè no hi ha res que grinyoli.
No em sorprèn que Olot tingui un festival d’aquesta delicadesa com Elmini. L’any 2002, David Santaeulària, va crear el que per mi seria un referent de l’art contemporani a nivell estatal, Espai Zer01 i que l’ajuntament va fer tancar l’any 2012, amb la sempre estimada excusa de la manca de pressupost. Les institucions mai sabran fer cultura, però a Olot, junts, fan doblar la canya.
Els olotins són un bon model a seguir. Se situen entre el risc i la concessió. Com els túnels de la Generalitat, però amb una bona bullidera de propostes culturals d’alt risc i bona qualitat, com la dansa amb el Sismògraf, foc i llum amb el Lluèrnia; el preciós Teatre Principal, amb bona programació; l’associació Binari que vaig descobrir l’any passat; les interessantíssimes residències artístiques FABER; els iogurts de la Fageda i els admirats arquitectes RCR, que van dissenyar les Cols, on espero algun dia m’hi convidi algú, a dinar, sopar, dormir o a resar parenostres.