LES DONES MÉS PRIMITIVES

El Betum no és del Lluçanès, com tu ets la millor cançó d’amor de cada matí. Allunyats de totes les llums que il·luminen el Tibidabo i Montserrat, hi trobem escenaris que no fan olor de vellut. El Lluçanès (Catalunya interior i marges amunt) exigeix comarca, però no els fa falta, perquè tenen propostes que els surten del poble sense suport d’eleccions. De mica en mica, les veïnes i veïns han esmicolat cada pedra, cremat rostolls i romaní i sens dubte, plantat llavors que s’han convertit en els roures i les alzines més ufanoses del país.

Entre revolts i ungles no postisses apareix el Festival Canti a la Font. Un festivalet, que no recordo quants anys fa que va començar, però sí que recordo la programació, les escales que baixaven a la font i els revolts eterns de la tornada. Emfatitzen la intenció de revalorar racons perduts i que són plens de màgia i que fan sentir bé com a colofó.

L’equip és rebel, documentat i professional sense medalles. Proposen cada juliol un festival que comença a fer vertigen i els creix de les mans, amb el risc de la quantitat vers la qualitat que sempre han buscat. Canti són humils, amb actitud i nòmades. Incansables. Les admiro. Elles. Les dones fermes.

No faré concessió a les banderes. Ni a l’amor ni als giravolts amb un BMW però l’altra joia del Lluçanès també comença per elles. La Primitiva de Lluçà és sens dubte el lloc punt i clau. Un restaurant en el qual cuiden l’aigua, el menjar, el vi, cada centímetre quadrat i especialment la cultura. Cicle de dones. On cau l’aigua i es teixeix l’aborigen, la radicalitat, el missatge i tot el que acabi amb infinitivament florit.

Gravada tinc l'última visita, especialment per totes les cares amables que et reben just passar la porta. Pluja, boira, primavera o mig fer d'hivern. Quan sembla que de tanta poesia i camps tot s’esparraqui, apareix una nau espacial i t’abdueix. La Fonda Primitiva és per on passen les artistes joves, dones i amb més pes. S’arrisquen i guanyen. Els divendres al bell mig d’un perdut jardí preciós, sempre et pot rebentar el cervell de passió.

Les comarques d’interior, de tot Catalunya, marquen epicentres que fan que la cultura sigui possible, rica i viva. Respirem fort. Des de les muntanyes és així. Identitat, força i qualsevol lloc, per lluny que sigui, és ferm. Benvinguts a casa!