Les portades dels discos d'Albert Giménez

BarcelonaEnceto el blog parlant sobre portades de discos, en concret de dues de l’Albert Giménez que em tenen enamorat; i ho faig perquè és el primer tema que vaig pensar que tractaria en veure la imatge de capçalera que m’ha fet la meva dona, Banessa Millet. Volia una imatge que il·lustrés el racó de casa on escoltem música, sols o amb els amics. Vaig demanar-li que busqués inspiració en Adrian Tomine, que és un il·lustrador que li agrada molt. El resultat és la imatge que teniu més amunt, descriptiva, quotidiana i amb una llum càlida. Personalment em genera curiositat, perquè gairebé té vida pròpia.

És exactament el que em passa amb les dues portades que menciono a l’inici, i que corresponen a “Música Secreta” i “Quietuds (Petites Peces Discretes Per A Guitarra Clàssica)”, el quart i sisè disc en solitari d’Albert Giménez. Ambdós discos van ser editats pel seu propi segell, l’interessantíssim Filobus Records, que tanmateix va ser el responsable d’editar la majoria dels discos de l’Albert en solitari i, també, d'altres projectes de músics coetanis amb els quals ell havia col·laborat o en els que hi havia participat activament. Es el cas del “Màgic” de Conrad Setó -que en paraules del propi Dj Zero és l’Squarepusher català -, Six Jours A Barcelone, Naif o Entr’acte Naïf. Sens dubte un referent de la Barcelona underground de principis dels vuitanta.

En aquesta ocasió destaco dos discos de l’Albert Giménez únicament per la portada, i per la raó que exposava al principi. Trobo que la il·lustració de la capçalera va força en la línia de l’art que va escollir Albert Giménez per a il·lustrar dos discos musicalment senzills però absolutament meravellosos. Guitarra clàssica tenyida d’un rerefons avantguardista, que consisteix en improvisacions i acords minimalistes. Es la resposta personal d’un músic que decideix trencar amb l’època precedent dedicada exclusivament a l’electrònica còsmica, com a membre fundacional de Neuronium. Després del segon disc amb aquesta banda, l’any 1978, va abandonar aquesta etapa sintètica per a trobar-se amb música d’arrel mediterrània.

La portada del seu primer disc en solitari, “Un Somni Petit” (1981) -que es pot escoltar aquí-, té un tramvia i a la contraportada hi apareix un autobús. És curiós perquè aquesta fascinació per vehicles de transport públic es repeteix novament en la majestuosa portada del disc “Música Secreta” (1985), on també hi apareix un autobús, obra de l’il·lustrador Xavier Muntada altament influenciat per l’escola d’il·lustradors belgues. No en va, i precisament en aquesta mateixa línia hi ha detalls que serveixen com a homenatge a la portada del següent disc d’estudi, que també és obra del mateix Muntada. A la portada de “Quietuds (Petites Peces Discretes Per A Guitarra Clàssica)” hi apareix el coet d’en Tintin, i a la contraportada el marsupilami de l’Spirou. No són detalls aïllats, sinó que a més a més a la portada s’hi poden intuir més referents: la passió per l’estètica del cine negre que ja s’havia pogut percebre en l’estètica de l’anterior disc però que en aquest altre disc és reafirma amb la presència d’un pòster de la pel·lícula “The Night Of The Hunter”, la cara d’en Hitchcock i un cotxe de gàngsters. Al títol del disc hi tornen a aparèixer trens.

L’obsessió de l'Albert pels trens, tramvies, autobusos i troleibusos és molt transcendent. Segons llegeixo en un comentari de la imprescindible Web Sense Nom, l’Albert té una col·lecció brutal de fotos d’aquests vehicles, i fins i tot l’any 91 va escriure un llibre sobre el tramvia del Tibidabo. L’obsessió arriba tant lluny que segons diuen, el músic Oriol Tramvia va influir a l’artista per a escollir aquest nom. També, el nom del seu segell, Filobus, fa referència a la línia elèctrica que alimenta els troleibús. Un autèntic freak. Podeu llegir-ne una entrevista a Nativa.

Alguns dels discos d'Albert Giménez els trobareu a Spotify.