El meravellós món de Hailu Mergia

BarcelonaA Barcelona s’hi ha inaugurat un nou club de música electrònica, és el Garage 442, a la intersecció de Passeig de Gràcia amb Diagonal (precisament a Diagonal 442). L’horari i les dimensions són de bar, tot i que a nivell pràctic podriem considerar-lo un club. És evident que les condicions tècniques no són les de, posem per cas, Berghain, però la PA rendeix prou bé. Ja és hora que a la ciutat s’hi tirin endavant propostes com aquesta, amb l’esperança que durin i no es vegin afectades per la malaurada i malentesa ordenança del civisme que afecta de retruc a la vida cultural de la ciutat. El primer dia que vaig anar-hi era perquè hi havia en Zero punxant, i és que la sala pretén enfortir l’escena de selectors locals, tot i que val la pena destacar que malgrat la curta vida del club, per allà ja hi han passat figures destacables de l'escena internacional com Bradley Zero, de Rhytm Section.

Entre copa i copa vaig acompanyar a uns amics a fumar, i les converses a l’exterior van fer que acabéssim parlant sobre Awesome Tapes From Africa, que enguay celebra el seu 10è aniversari. L’amic Brian Shimkovitz n’és el responsable, i a ulls meus un gran heroi que ha fet d’allò que li agrada la seva principal ocupació. El que havia començat -i segueix sent- com un gran directori de música africana a internet, ha esdevingut, a més a més, a un segell discogràfic, i també una plataforma per a promocionar-se a ell mateix com a disc-jockey de cassets; quelcom insòlit -si més no- tot i que absolutament sincer (el principal format de consum musical al continent Africà fins fa no massa era el casset, i si no m’erro, el principal suport musical a l’actualitat és el mòbil). En Brian es va dedicar a viatjar pel continent Africà recopilant música en aquest format, digitalitzant-la i pujant-la al seu blog per que la gent se la pogués descarregar gratuïtament.

Des d'aleshores, ha aconseguit llicenciar alguns dels discos que a ell més li agradaven través de contactar amb els propis artistes, cedint-los-hi el 50% dels drets que generen les reedicions. Des de que el seu projecte va convertir-se en segell, l’any 2011, ha editat en vinil i re-editat en casset 22 àlbums. Enguany, l’any del desè aniversari, la referència més destacable des del meu punt de vista ha estat la del multi-instrumentista etíop Hailu Mergia, que amb aquesta ja compta amb tres referències al catàleg d’Awesome Tapes From Africa. Fins ara, però, mai havia desenterrat material insòlit de l’artista. Qualsevol excusa, doncs, és bona per parlar d’ell i estendre’n el seu llegat que malauradament és menys conegut que el del seu compatriota Mulatu Astatke, el rei del Jazz etíop i que va ser descobert pel gran públic occidental gràcies a la banda sonora de “Broken Flowers” de Jarmusch.

Precisament Astatke participa amb el seu vibràfon i percussions al que podria considerar-se com un disc imprescindible de la música africana molt preuat pels col·leccionistes pre-internet, obra de Hailu Mergia amb The Walias, “Tche Belew”, re-editat per Awesome Tapes From Africa l’any 2014. Aquest és un bon disc per introduir-se en el meravellós món de Mergia, en la seva vessant més propera a l’afrobeat des de la interpretació personal que se’n fa del Jazz al seu país, absolutament impregnat d’apunts exòtics, percussions insistents i ritmes hipnòtics. De tots aquests adjectius, la hipnosi i l’exòtica són els més representatius de les seves composicions.

De fet, Hailu Mergia & His Classic Instrument és un altre clar exemple que reafirma aquesta tesi. Un disc absolutament desacomplexat pel que fa a reinterpretar el folklore des d’una visió personal i moderna; 11 cançons extretes del cançoner popular etíop i que re-escriu en solitari als Estats Units, quan s’hi muda juntament amb altres músics de la seva banda després d’un viatge de gira que fa amb The Wailas a aquell país. Només li va fer falta un acordió, un piano Rhodes i un Moog per a composar l'àlbum. Cançons que escriu des de la seva habitació de Washington DC marcades per la nostàlgia, al ser tant lluny de casa seva. En aquella època, Etiòpia patia un règim dictatorial amb el qual ell, òbviament, no hi combregava. El fet de fer música instrumental era, en si mateix, un acte revolucionari que l’evitava d'haver de recórrer a la lírica que forçosament havia de ser benèvola amb el règim. Durant aquella època, la daurada de la música a Etiòpia, les cançons sempre tenien lletra i només tres àlbums editats aleshores van ser concebuts única i exclusivament com a instrumentals; dos de Mulatu Astatke i un de Hailu Mergia.

El trasllat a Estats Units condicionaria per sempre la seva vida i, per tant, la fama com a músic, que s’aniria diluint amb el pas del temps, i Mergia acabaria canviant aquest ofici per altres professions fins a acabar treballant com a taxista a Washington DC, professió que malgrat tot segueix realitzat. En Brian Shimkovitz, d’ATFA, va ser el responsable de redescobrir-lo. Després de re-editar His Classic Instrument va ser el torn de “Tche Belew” i finalment, enguany, un casset perdut gravat a la capital etíop, Addis Ababa, arran de l’èxit que en aquella època havia tingut el “Tche Belew” que he citat tantes vegades en aquest post. Sota el nom de “Wede Harer Guzo” s’hi amaga un disc fascinant i misteriós, contagiat per aquesta melodia hipnòtica present en totes les referencies de Mergia, i que en aquesta ocasió s'acompanya d'una back band: els Dahlak Band. En Brian diu al seu blog que va ser el propi músic qui va enviar-li l’única còpia del casset que quedava perquè el re-edités. Val a dir que aquest és, probablement, un dels discos que més he escoltat aquest estiu que acaba d’acabar.

Darrerament s'ha escrit molt sobre Hailu Mergia. Els primers en fer-ho potser van ser -com no podia ser d'una altra manera- The Washington Post. Quan es va anunciar la darrera re-edició, FACT en va escriure un article imprescindible. I, fins i tot, el diari d'en Pedro Jota n'ha parlat, i val a dir que en un article molt interessant.

Escolteu Hailu Mergia a Spotify.